Elena de Borbó ha enviat Froilán a Abu Dhabi a viure amb el rei emèrit, sembla que per allunyar-lo de totes les polèmiques en les que s’ha vist immers. Diuen que ha participat en qualque baralla important, i com en aquest país aprofitem qualsevol situació per debatre, posaré damunt la taula una qüestió molt quotidiana: el paper dels avis i àvies en l’educació.
«No sé què faríem sense ells. M’han ajudat des que vaig incorporar-me a la feina». «Se’ls queden totes aquelles hores que no puc conciliar, i durant les vacances escolars. Com a inconvenient, que quan van a ca seva, fan el que volen».
«Els vull sempre que faci falta. Em fan reviure la infantesa, i és la manera que puguem aprofitar-los. Abans, només venien de visita una vegada a la setmana. Fem tot allò que no vam poder fer amb els fills».
Els canvis de tipus de famílies ha generat distints models d’avi i d’àvia que tenim a la nostra societat. N’hi ha que fan de cuidadors, n’hi ha que són prou esclaus, i n’hi ha també que saben dir que no, que s’ofereixen en cas d’emergència, però que declinen la rigidesa d’uns horaris establerts.
Les bases d’aquesta relació familiar haurien de ser els valors, i no les necessitats. I quan més clares estiguin les normes i la comunicació de totes les persones implicades, millor. Massa vegades, es confonen els papers de tothom.
La responsabilitat de l’educació és dels qui els ha tingut. Exercir-la quan toca estalvia problemes majors.
