M’he llegit d’una volada el llibre d’en Sebastià Rotger Barber «La descristianització de Menorca» (edicions Documenta Balear). Dic d’una volada, perquè quedi clar que aquest estudi segur que es mereix una lectura atenta i reposada, però no m’he pogut estar de ficar-hi cullerada tot d’una i, si cal, ja rectificarem o en parlarem més tranquil·lament.
Ja penso en una bona estona assegut amb l’autor, que no conec, el juny a cala Molí i deixar que les reflexions ens ajudin a ser ben equànimes i treure les millors conclusions possibles del seu treball, que d’entrada agraesc.
Per anar fent boca i com que m’he atrevit a fer servir Gandhi al titular, poso a continuació una frase d’ell ben provocadora: «Jesús és pur i perfecte, però vosaltres els cristians no sou com ell».
Així doncs, si Gandhi va veure així els cristians, com ens deu veure la majoria de la gent que no s’atura a pensar gaire i menys a informar-se o formar-se en temes religiosos? Alguna cosa, o moltes, no hem fet bé i no seria honest cercar les culpes fora de casa.
Sens dubte les estadístiques són contundents, irrefutables i aclaparadores. Però..., són números i la religió té molt a veure amb el cor.
Venim de segles i la societat sempre té maneres de fer anar les coses al seu aire fins a fer perdre el sentit autèntic, o sigui el nucli del cristianisme. La nostra infància, per anar al més recent, va estar emboirada per un cristianisme que parlava més de pecat i culpa que no pas de perdó i amor, i per si això fos poc ho feia desplegant banderes de nacional-catolicisme i ens segrestava l’evangeli de les Benaurances, d’alguna manera, potser inconscientment per part del poble, però no tant per part dels dirigents.
I sí, potser ja era hora de que algú, com ha passat de tant en tant a la història, ens recordi, com està fent el Papa Francesc, que el nucli, la base, l’essència del cristianisme és Jesús i que el seu missatge i exemple el trobem en els Evangelis. Ras i curt.
És evident que pels creients d’ara ens ha tocat una època un pel costeruda. Teníem el confort del temple i ens diuen que hem de sortir a la perifèria. Que no podem seguir marginant l’Evangeli, i encara menys sota la pràctica religiosa perquè aquesta ha de ser precisament la que ens ha de dur al compromís envers els altres i no a la seguretat del castell que ens havíem anat construint. Potser ens caldrà, com comentava el Papa Francesc, posar als temples un cartell de «Entrada lliure».
El cristià va camí de ser minoritari en la nostra societat tal com l’autor cita a mossèn Joan Febrer, al final del llibre: «El repte és que aquestes minories siguin significativament vives, és a dir, evangèlicament radicals, no fonamentalistes, obertes a la societat, amb una forta experiència espiritual sacramental, expressada socialment en el compromís pels pobres i portadora de sentit des de Jesucrist a la vida personal i col·lectiva». I encara més avall ens ve a demanar o a suggerir: «...una església formadora de cristians adults capaços de viure la seva fe de treballar colze a colze amb qualsevol home o dona o col·lectiu compromès per un món més just, respectuós amb el planeta i més unit a la diversitat». Aquestes cites ja ens les recordava el poeta Ponç Pons en el seu ben documentat article de fa mesos (22.07.22), però crec que ens anirà bé recordar-les. Són bàsiques!
Jo visc a Barcelona i estic quasi ben segur que les estadístiques a Catalunya serien semblants o encara més greus que les de Menorca en quant a les pràctiques religioses, però..., mai havia vist tanta gent compromesa en l’ajuda als més necessitats i pel que veig encara són majoria, entre les organitzacions i grups, els que ho fan a redossa de l’Església, siguin o no creients practicants.
Grups de reflexió i trobades de diferents tarannàs d’on en surt gent ben disposada, tribunes de reflexió per informar-se i així poder actuar a la llum de la religió, sense que aquesta imposi ni tant sols adoctrini i on hi caben les diferents maneres de pensar.
Sempre, en la llarga història de les religions, han sortit veus i mans a favor dels desvalguts preferits pels evangelis. Parròquies, monestirs, congregacions, fundacions, ONGs, personatges compromesos, han fet de l’Església l’entitat més gran en l’ajuda social, i també actualment en l’ampli món de la necessitat són multitud els que s’arremanguen per no deixar tirades les persones que la societat civil és incapaç d’atendre degudament. Això és plenament evangèlic!
Aquest cristianisme de base, compromès i atent a les Benaurances i a l’exemple del bon samarità, no deixarà Menorca al marge, encara que no es faci veure ni tant sols ompli els nostres temples.
