Les coses grosses generen sempre a Menorca una reacció adversa, d’uns o d’altres. Tenim al·lèrgia al volum. Açò és massa per noltros, se sol dir. Tot ha de ser petit. Els parcs solars han de ser petits, la carretera moderada, els creuers menuts, els supermercats limitats, els edificis baixets, els grans inversors generen urticària, els canvis en el trànsit de les ciutats es fan a poc a poc, predominen les pimes, impera el minifundi rural, la sensació de saturació és automàtica amb el solstici d’estiu, les milionàries obres als ports troben mil temporals, una administració amb molts funcionaris sembla cosa del diable, sobra la meitat de l’aeroport, fins i tot el Consell té una qüestionada i creixent predilecció pels contractes menors.
Açò, en general, no és dolent. En absolut. És bo, ajuda. Aquest mecanisme autòcton de defensa ha impedit històricament grans aberracions urbanístiques. Bona part de l’atractiu de l’Illa existeix gràcies a aquesta actitud preventiva. Però aquesta ideologia liliputística a vegades és exagerada, s’aplica per sistema, automàticament, sense una sana flexibilitat.
Ara toca els parcs eòlics marins, la ubicació dels quals acaba d’aprovar el Ministeri després d’anys de tramitació pública, tot i que alguns expressin ara una sorprenent sorpresa i recels per la seva potencial mida. Ja que tenim per aquí experts de l’illa de Samsø, ens podrien fer teràpia per curar la fòbia local a les aspes en general (hi ha precedents) i nàutiques en particular, fòbia que els danesos no van tenir per arribar a una autosuficiència energètica que aquí encara és una ruta a un full. Si es preserva com toca el medi marí, assumim que l’oposició a produir per a altres és egoista i admetem que el seu impacte visual no superarà el d’una central tèrmica a un port turístic, l’única pega (d’entrada) als molins seria aquesta caparruda oposició a excedir els paràmetres d’aquest peculiar sistema mètric menorquí. Tampoc ajuda la capacitat de la xarxa elèctrica insular. És massa petita, com no podia ser d’una altra manera.
