Enmig de reformes legislatives del codi penal; el projecte de la futura Llei de representació paritària a llistes electorals, Governs i Consells d’administració de grans empreses i Col·legis professionals; la divisió del moviment feminista provocat per l’enrenou del ‘Només sí és sí’; declaracions demagògiques i masclistes de la presidenta de la Comunitat de Madrid; i la pugna sobre qui representa més i millor la lluita per la igualtat i el feminisme al país que habitem, ja tornem a tenir aquí el 8 de març.
I encara sortiran veus que, enmig d’aquest desgavell, qüestionaran la necessitat de l’efemèride que celebrem. Una efemèride que no només ens pertoca a les dones (principals protagonistes i agonistes, cert) sinó també a tota la societat, perquè com a comunitat allò que afecta a un ens hauria d’afectar a tots. Vull dir, una agressió masclista no és un problema només de qui la pateix sinó també de totes les persones que hi som al voltant. La discriminació per raó de gènere, el sostre de vidre, la violència masclista, la invisibilització d’allò femení, és quelcom que ens interpel·la a tots i a totes. I no només al nostre entorn proper, sinó fronteres enllà, on podem observar atrocitats, com l’enverinament d’al·lotes a centres educatius de l’Iran. No podem avançar com a societat, ni local ni globalment, si no prenem consciència que la lluita ens afecta a totes i cadascuna de les persones que la conformem.
8 de març ha de ser cada dia, però de moment, i mentre no hi hagi evidències que demostrin el contrari, continuarem reivindicant un camí d’igualtat a través de dates senyalades i plenes de simbologia, que tenim la missió i el repte de concretar dia a dia amb aplicacions reals.
