Avui, 19 de març, celebram el Dia del Seminari. Per tal motiu he viscut el plaer de comunicar-me amb el seminarista Jaume Denclar que avui se li confia el ministeri d’acòlit. Parlant amb ell sobre la diferència que hi ha entre vocació i professió, m’ha manifestat a dins del marc d’una conversa amiga i espontània: «Per a mi, ‘vocació’ és la crida que Déu fa perquè siguem feliços. Crida al matrimoni, a la vida consagrada (prevere, religiós, religiosa...), a un tipus de tasca social, cultural, esportiva... que satisfà personalment. ‘Professió’, en canvi, és la tasca que un desenrotlla a canvi d’un salari. Així, un mestre qualsevol no aparca la seva vida matrimonial, el seu ministeri sacerdotal o religiós, la seva inclinació social, esportiva... en el seu camp professional».
Arran de la seva resposta, i tenint present les vocacions i professions que avui criden més l’atenció, sentia que m’agradaria que sobresortissin les vocacions i professions de caire humà i de compromís a favor de tots. Per açò, em deia a mi mateix, els educadors hem d’assumir compromisos seriosos. Ben educar, ben acompanyar, és molt important. És important que cadascú descobreixi la seva vocació.
I conversant amb total obertura i sinceritat, en Jaume em comunicà: «Des de fa uns anys vaig començar a intuir que potser Déu em cridava a ser i a viure com a prevere. Per açò vaig iniciar un discerniment vocacional dins l’Església per a poder entendre si realment el Senyor em cridava a aquesta vida. Ara visc a un Seminari, lloc on discernim, ens formam i estudiam per a viure un dia el ministeri sacerdotal».
Escoltant-lo atentament, em sorgien preguntes: És coneix avui el que és un Seminari o un noviciat? Els menorquins sabem on s’han format, què fan i on viuen les Germanes Franciscanes i les de la Consolació, les Germanes Clarisses i les Concepcionistes, les Filles de la Sagrada Família i les Dominiques, els Germans de la Salle i els Salesians, les Filles de la Caritat i les Carmelites, els Capellans i els Diaques...
I seguint conversant amigablement, em vaig atrevir a demanar-li el que respirava en el meu interior: «Jaume, què és el que t'atreu més de la vocació sacerdotal?». I em va respondre: «És una pregunta difícil, la vida de prevere és molt ample. M’atreu la consagració a Déu, l’entrega plena a l’Església, la donació de la meva vida, la predicació de l’Evangeli, la celebració dels sagraments, ser signe de la presència de Déu... En definitiva, concep el meu servei sacerdotal com una entrega plena al Poble de Déu seguint al Bon Pastor i col·laborant amb el Bisbe».
Escoltant-lo amb atenció ressonaven a dins meu paraules que ens regalà Gabriela Alladio durant la celebració de l’Eucaristia del dijous, dos de març, en el clima d’una pregària viscuda a la Parròquia de Sant Esteve per les vocacions sacerdotals i consagrades. Na Gabi, així la coneixem, va néixer a Córdova (Argentina) i actualment viu a Ciutadella: «Ciertamente, la cosecha es mucha pero los trabajadores son pocos, por eso pidan ustedes al dueño del campo, que envíe obreros a la mies. Tras años de formación en el Seminario, los aprendices son ordenados sacerdotes, ya son ‘obreros de la mies’. Salen a trabajar en las parroquias, pero también son ‘personas’. Los hay de todo tipo, carácter, personalidad, carisma, estilo, genio. No salen del Seminario hechos en serie, ni al gusto y modelo de quienes frecuentan las iglesias. Llegan a un sitio desconocido, nueva casa, nueva ciudad... En esta situación necesitan sentirse acogidos y apoyados... A su lado, todos debemos aconsejarnos sin imponer, ayudarnos sin estorbar, acompañarnos sin coaccionar... Todos debemos darnos la oportunidad de conocer al párroco sin prejuicios, aceptarlo tal como es... No pidamos ‘obreros’ para luego tratar de despedirlos! Madre, te pido que el Espíritu Santo ilumine a la comunidad que recibirá a sus servidores, con gran apertura de corazón. Amén».
Ajudem a despertar i a viure la vocació de cadascú. Tots necessitam dur a terme el que valoram i estimam. La vocació de cadascú és l’essència de la vida de cadascú.
