L’encariment de les hipoteques per la pujada dels tipus d’interès ha deslluït la millor iniciativa en política d’habitatge que ha tingut el Govern de Francina Armengol en els darrers vuit anys. No estic rallant de la tómbola dels pisos de protecció oficial, sempre pocs i mal repartits, sinó de l’aval bancari perquè una parella amb feina estable pugui hipotecar-se per comprar el seu primer habitatge sense haver d’esperar a tenir estalviat el 20 per cent de l’import que s’exigeix com a entrada.
La mesura, que havia estat proposada pels professionals que realment coneixen els problemes del sector immobiliari, permet als joves de mitjana edat avançar en el seu projecte de vida, anar pagant a poc a poc la seva pròpia llar i, al mateix temps, alliberar cases del mercat de lloguer que podran servir per a les noves generacions que volen emancipar-se.
Lamentablement, casos com el de la Garantia Hipoteca Ibavi són una excepció. El més habitual són les decisions polítiques contraproduents, les que dificulten o encareixen l’accés a l’habitatge. El Col·legi d’Arquitectes està clamant en el desert perquè Ciutadella elimini del seu Pla General una norma absurda que impedeix fer blocs de pisos de tres plantes a l’eixample, com es fan a Maó.
Aquest prohibicionisme malaltís ni tan sols permet als promotors vendre els àtics de forma independent. El resultat són habitatges massa grans i massa cars per al pressupost de les famílies i, com que no hi ha demanda, es deixen de fer. Al seu lloc, la màquina de construir xalets per a milionaris a les urbanitzacions no s’atura.
També es posen pegues per dividir els pisos antics, convertir locals buits en vivenda o desenvolupar nous sòls. Ciutadella és l’exemple d’un ajuntament que no només no facilita terreny per fer habitatge públic sinó que treballa per encarir, cada vegada més, el preu dels habitatges privats. Com era allò de «les persones primer»?
