Avui no fa falta que li telefoni perquè el tenc davant. Fa mitja hora que em roda i no crec que em vengui a demanar el vot, en realitat veig que em mal mira. No sé quines deuen ser les seves intencions, però té mala fama. Mala fama ben guanyada, perquè de vegades hi ha éssers de Deu que tenen mala fama només a causa dels nostres prejudicis i aquest no és el cas, em sembla. Ningú el vol tenir a prop seu. Per ara, només observa. A veure què em diu:
- Bon dia, perdoni que el molesti. Veig que fa una estona que em mira i no sé molt bé què vol de jo.
- Què vull? I tant que ho sap! Res, un poc de menjar, estic afamat. Ja sé que faig mal, per açò em resisteix, però la biologia és superior a la filosofia. Totes les criatures de la naturalesa necessitem menjar i quina culpa en tenim si vam sortir així? Els gemecs al ‘mestre armero’.
- Però que no és molt prest, enguany? Si encara no som al mes de maig i ja els tornam tenir aquí.
- Vol que li digui, és culpa seva. Són vostès que han provocat el canvi climàtic. Abans arribàvem el juny, per Cincogema. Però ara, l’abril ja arribau als trenta graus. Que us penseu, la naturalesa és així.
- No m’ho digui. És que no dur res bo, el canvi climàtic. Per cert, vostè és de la raça tigre, és ver?
- Bé, aquest és el nom que ens han posat vostès. Els humans teniu tanta imaginació, mirau que dir-nos tigres quan no arribam als quatre mil·límetres. Ja sé que ens ho diuen per fer més por, així la indústria dels insecticides poden augmentar la producció. Perquè no em negarà que tot açò no és un negoci. Només a Espanya, l’any passat es van gastar quatre-cents milions d’euros en DDT i derivats. Jo li hauré de donar un piquet per xuclar-li una goteta de sang, i vostè m’envelarà després una flitada de verí químic que em deixarà baldat. I si no m’hi deixa em perseguirà amb la mà oberta amb les intencions de tots conegudes, no per protegir-se de mi que total ja hauré sopat, sinó per pura venjança. Troba que això és raonable?
- Però jo seré un agredit i hauré de respondre a l’agressió amb els mitjans que tengui a l’abast. La vida és així: acció-reacció.
- No s’engani, estimat humà, vostè farà igual encara que jo no el piqui. Segur que fa mitja hora que està pensant com m’ha de matar. Hi ha pensat just m’ha vist a prop. El que passa és que enguany encara no ha anat a sa cooperativa a comprar-ne. Si pogués, agafaria el flit com en Bush va treure els míssils en la seva invasió preventiva de l’Iraq, amb l’ajuda del Blair i l’Aznar. Ai, l’Aznar! No sap vostè les ganes que tenc que se’m posi a tir! A més, amb nosaltres, els tigres, només s’ha d’aguantar la picor vint minuts, després ja desapareix. Ha comptat mai la despesa que fa a l’any amb aftersbite i altres ungüents? Quaranta euros? Multipliqui la xifra per trenta milions. A Espanya, anualment es deixen mil dos-cents milions d’euros només en ungüents. Sap quin favor li feim a la indústria farmacèutica espanyola? Sap quants de llocs de feina representen? Sap quants iots s’han comprat els capitalistes farmacèutics amb la nostra ajuda? I què rebem? Incomprensió.
- Però podrien ser més considerats, que no sap que és veure una posta de sol a Ivette amb la parella i que et piqui un moscard al coll? Quants moments d’amor heu fet anar en orris?
- Amic meu, pensi que nosaltres no tenim sentiments, només tenim fam i necessitat de satisfer la fam, i amb poc ens basta. No som com vostès que satisfan la fam i encara mengen i mengen fins que no poden més. Fixi’s si nosaltres féssim el mateix. A més, nosaltres no picam al coll, només a les cames o fins a una altura de tres pams. Aquests que vostè diu són uns altres moscards, són els comuns, més grossos, que surten quan el sol es pon, que viuen en basses i aigües estancades com les dels plats on reguen els tests i són molt d’amagar-se dins les cases. Aquests sí que envelen unes bones castanyes, però menys que els anopheles. Quasi tots som mosquits invasors, que hem arribat a Menorca degut a la globalització, fenomen ocasionat per l’acció de l’home. Per tant, no gemegui.
- Ja que ha tret el tema dels moscards, em podria fer el favor de dir-los que no zumzeigin el vespre, si han de picar que piquin, però aquell zumzeig és criminal. El sent, em despert i ja no puc tornar dormir. I no vegi, en faldaret a les dues de la matinada encalçant moscards amb una pantonfla per dins l’habitació, quina cosa tan indigna!
- Sí, ja m’ho han contat. Ara, si no li sap greu, m’amagaré, i quan estigui distret veient l’etapa d’avui del Tour dels Alps Marítims, sentirà un piquet suau seguit d’una picor passatgera. No es grati. Deixi passar el temps com davant una mala notícia.
