M’ho vaig pensar tres vegades, vaig tancar els ulls i em vaig encomanar a la Marededéu. Li vaig pregar que si no quedava bé, em deixés pujar per l’escala de darrera l’altar fins a la capelleta on ella tenia el nen Jesús en braços. Me la vaig imaginar, la Marededéu dalt l’altar, i vaig veure que els seus ulls blaus em feien un somrís que vaig interpretar com el seu suport i l’acceptació de concedir-me la màgia de tornar aferrar-me els cabells si me’ls tallava malament.
Llavors vaig obrir els ulls i, decidit, vaig començar a tallar-me el cabell. Primer me’l tallava molt poc, només les puntetes, i no es coneixia gaire. M’ho vaig repassar de pertot, malgrat que darrera no m’ho veia bé. Vaig pensar demanar-li a la Marededéu que em concedís la gràcia de tenir ulls al clatell, només per l’estona de tallar-me els cabells, i tot i que ella em va somriure molt dolçament, no m’ho va concedir. Tenia el lavabo ple de cabellets i vaig pensar que l’hauria de ben netejar. Em vaig mirar, satisfet. Tenia el cap una mica coco, però no massa. Llavors em va entrar el dubte: no me’ls havia tallat gaire. El meu pare diria que duia uns bons quequens. Vaig agafar les tisores i vaig començar a tallar-me’ls a fons amb decisió.
Allò va ser la meva mort. Quan tallava massa endins ja no podia arreglar-ho. Els cabells rapats no em creixien dins les clapes, tot i el que m’havia promès la Marededéu. I el cert és que, provant de deixar-los tots igualats, el cap em va quedar ple de clapes. Va arribar un moment que vaig comprendre que ja no m’ho podria arreglar tot sol. Em vaig posar la gorra amb orelleres que emprava a l’hivern per anar a escola i vaig sortir cap al col·legi. Pel camí vaig pensar que no havia recollit els cabells de dins el lavabo. Havia d’apressar-me i anar a fer-ho net abans que els pares tornessin de la feina. Amb la gorra posada, suava com una mala cosa. Vaig arribar al col·legi i vaig entrar a l’església. Hi havia un parell de velles endolades, però no en vaig fer cas i em vaig dirigir directament cap a l’altar.
Amb quatre gambades vaig pujar l’escala. Vaig arribar a la capelleta de la Marededéu i em vaig agenollar. Va ser ella qui va parlar primer.
-Aquí dins t’hauries de treure la gorra.
Me la vaig treure d’una estrebada.
-Estàs tot suat.
-Perdoneu-me, Senyora.
Em vaig posar a plorar.
-Plorar no serveix de res –va dir la Marededéu-. A lo hecho, pecho.
-Feu-me la gràcia que em tornin a sortir els cabells.
-Ha, ha, ha!... –la Marededéu va riure, amb un riure fi.
Jo vaig tornar blanc com la paret. Vaig comprendre que no m’ho mereixia per desobedient. Vaig començar a baixar, amb la gorra a les mans. La Marededéu va dir:
-Ves a cal barber, que t’ho arregli.
Quan vaig arribar vora la porta, una de les dues beates em va dir:
-Fillet, jo de tu canviaria de barber.
El barber me’l va tallar gairebé ran, el cabell, i quan vaig tornar a ca nostra el pare ja hi era:
--Avui sí que te’ls ha tallat bé, els cabells!
Jo vaig anar directament a netejar el lavabo, però per a la meva sorpresa ja no n’hi havia ni un, de cabell. Vaig comprendre que la Marededéu havia fet aquest petit miracle.
