Aquest diari informava fa uns dies d’un augment de les sectes a Balears. Un dels trets de les sectes és que els seus membres no es reconeixen com a secta, no saben veure que ho són, malgrat que solen xerrar sempre de ‘noltros’ i ‘ells’. ‘Ells’ són la resta del món, amb la qual s’enfronten, es diferencien, competeixen.
Les sectes tenen líders, clarament identificats, éssers erigits en superiors pel col·lectiu (’noltros’) però que en realitat són vulgars a ulls dels altres, ‘ells’. Els sectaris, captats per imitació, frustració, adoració o vincle familiar, es reuneixen periòdicament en espais concrets per viure la seva devoció, seguir, adorar, animar, afalagar els líders. Practiquen rituals, càntics, exclamacions extremes de dolor i joia, i crítica a l’enemic extern.
Perquè són excloents. Només accepten la seva veritat i rebutgen les altres per considerar-les errònies i nocives. Tampoc admeten, si hi ha conflicte, que l’autoritat competent decideixi en la seva contra. Llavors, la consideren una enemiga més, un actor més de la conspiració.
No és gens infreqüent que les sectes mostrin una acritud severa cap els altres, un absolut menyspreu, que es canalitza amb una extrema violència verbal. L’adoració als líders, l’amor per la secta, cega el criteri racional dels seus membres. La seva empatia és tan radical amb els propis, amb ‘noltros’, com inexistent cap als altres, cap a ‘ells’.
S’atorguen una transcendència que no tenen i poden arribar a la violència física. I el més greu, perquè no es pot atribuir a un rampell, els sectaris neguen o justifiquen l’acte violent per una pretensa ofensa, perjudici, mania o mala praxi de la víctima. Dins les sectes es normalitzen conductes lamentables que, defora, no s’acceptarien de cap manera. I açò que a les sectes hi ha gent formada i de tota classe social.
No és probable, però sí que és possible, que vostè pertanyi a una secta i no ho hagi sabut veure. Faria bé de pensar-hi mentre anima el seu fill, nebot o deixeble que intenta marcar un gol.
