- Vaja quin to de cridada que té, m’ha sorprès. Això és de Haendel, és ver?
- Sí, sí... abans tenia el jaleo, el tata·tero, ta-tum, però ara crec que queda millor aquesta preciosa «Hallelujah».
- Primer de tot, rebi la meva enhorabona, no és cosa que passi cada dia, això. Ja ho veu, feia dècades que no en teníem cap i ara en tindrem dos. Sembla un regal del cel.
- Gràcies, gràcies, però em perdonarà, aquests dies he rebut tantes felicitacions i ànims per la gran tasca que tenim per endavant, he parlat amb tantes bones persones, que no sé ara amb qui rall.
- Miri, som en Josep Portella. No sé si se’n recorda de jo. La primera vegada que vam coincidir va ser en unes eleccions, cadascú pel seu vent, però.
- Eren coses de joves. Clar que sí, vostè és una de les meves ovelles perdudes. De les eleccions no me’n record, jo era molt jovenet. De vostè me’n record, me’n record, de quan era secretari de la Junta de Caixers de Maó. Qué tiempos, aquellos.
- I que ho digui!, fa dos anys i sembla que ha passat un segle. Res, amic meu, esper que l’ordenació sigui el començament d’una etapa plena d’alegries.
- Gràcies, gràcies... però no faré miracles, jo. Som una persona normal, vull ser el pare de tots, i no faré miracles.
- Idò, què vol que li digui. Ja n’ha fet un abans de l’ordenació. Que no va reparar en les primeres fileres dels bancs, allà, tots ben juntets, prohoms i prodones del Partit Popular, del PSOE i de Més per Menorca, sense fer baralles ni res, un al costat de l’altre. Els únics que li faltaven eren els d’Unides Podem. Amb aquests ho tindrà mal de fer, aquests són poc d’anar a missa.
- Vostè deixi que la Verge Maria faci la seva feina, jo confii molt en la Mare de Déu, amb el seu somriure és capaç d’entrar l’ovella més esgarriada al corral.
- No li llev el mèrit a la Mare de Déu, veure com en un estat aconfessional gairebé tots els representants de l’Estat l’acompanyaven en un dia tan important té molt de valor, i no diguem dels militars ben uniformats, amb totes les medalles i distincions i aquella planta tan marcial. Feia estona que no havia vist tant de caps militars junts, i si vol que li sigui franc, no sé què hi feien, ells només són treballadors públics a sou de l’Estat. Així com hi havia un banc ple de militars hi podria haver un banc ple d’infermeres, i un altre ple de mestres d’escola, i un altre ple de saigs, i un altre ple d’interventors i dipositaris, i un altre de jutges amb les seves togues, i un banc de bombers, clar.
- Ara que ho diu, Josep, hauria estat polit, amb els seus uniformes. La veritat és que la seu estava molt polida, tan plena. Plena de gent i plena d’ànimes, encara que n’hi havia més d’una que feia un segle que no la veia en casa santa. Vostè quant fa que no ens visita?
- No l’enganyaré, Gerardo, si descomptam cerimònies, casaments i funerals, diria que ja seria el segle passat. No es pensi, no tenc res en contra de les persones que són religioses perquè hi creuen, ara, de les que hi van per figurar...
- Té part de raó, Josep. L’església es queda sense feligresos, cada vegada som menys, i també es queda sense capellans, per això una de les meves principals ocupacions serà resar perquè hi hagi vocacions sacerdotals.
- Ho tindrà mal de fer, Gerardo, no sé si Maria Auxiliadora tindrà prou empenta per fer néixer vocacions. El que no van aconseguir els anarquistes i lliurepensadors, ho haurà assolit la Warner Bross, internet i els lliberals. Però no passi pena, això és general. Ja ho veu, a Menorca no hi ha doctors, no hi ha conductors, no hi ha taxistes, no hi ha fusters, no hi ha lampistes, no hi ha capellans, no hi ha cambrers ni cuiners. Amb la gent que hi ha sobre Menorca i hi falta de tot. No hi ha qui ho entengui. Potser haurien de fer un mòdul de grau superior.
- Això ha estat una broma, és ver?
- Clar que sí, una ocurrència sense cap maldat. Per cert, ha pensat sortir de capellana a qualque poble? Jo no som un expert, però em pens que seria el primer bisbe capellana de la història. Seria molt polit.
- M’ho pensaré, Josep. Ara és la darrera puça que em pica. Hala, que Déu el faci sant.
