No us vindrà de nou que us conti que aquest curs escolar, s’ha vist particularment afectat per elements nous dins el vocabulari dels professors, primer i després en el dels alumnes i evidentment, també s’han introduït en el vocabulari de les famílies.
Aquestes novetats (relatives, ja que fa un parell de cursos que en parlem d’elles), consisteixen en canvis en l’enfocament inclusiu del procés d’Ensenyament-Aprenentatge, i concretament en el treball i l’avaluació per ‘competències’, atenent a uns criteris que marquen el desenvolupament i adquisició de les primeres. Tant a final de tots els cursos de l’etapa primària com durant el transcórrer dels cursos i al final de l’etapa d’ESO, i d’altres etapes post-obligatòries; l’alumnat ha de tenir una puntuació en l’assoliment de les competències bàsiques així com marca la llei.
Si ens aturem a pensar què vol dir ‘ser competent’, segurament pensarem en termes de desenvolupament professional (per exemple, aquell metge o aquell electricista són competents en la seva feina), el que pressuposa, una formació teòrica-pràctica adient més una experiència demostrable en l’ofici que desenvolupen. Es a dir, s’entén d’aquesta manera que saben i poden demostrar que fan les coses bé en el seu àmbit professional i laboral. Ara bé, en el cas dels alumnes, què pot voler dir ser competent, si al final de qualsevol de les dues etapes obligatòries (com a mínim), on han de ser avaluats, cap alumne ha acabat d’aprendre? És més, acabem d’aprendre mai en la vida?
Jo, particularment crec que no. Estic convençuda que sempre aprenem. Fins alfinal. Cada dia de la nostra vida.
Pensem ara, que les competències que s’avaluen són aquelles que se’n deriven de l’aplicació pràctica de les teories psicològiques que formen part de la font del currículum actual, que són aquelles que aposten per la teoria de les intel·ligències múltiples (constructe teòric de Howard Gardner). Això vol dir, que partint de l’anàlisi de persones amb inclinacions de base cognitiva diferents, les possibilitats d’aprenentatge s’amplien si se fortifica o s’afavoreix la forma d’intel·ligència que predomina en cada una d’elles.
Parlem per tant, de ‘capacitats’; moltes, variades, individuals i en desenvolupament continu, relacionades entre elles, i connectades amb totes les àrees del currículum. El fet de tenir una capacitat més desenvolupada que altres, ser més o menys competent en una de les competències educatives avaluades, no invalida el dret a l’educació de totes elles, així com tampoc, la no intel·ligència o la deficiència en capacitat o en aprenentatge, no invalida el dret a l’educació.
És una qüestió complexa, que implica canvis en les formes de transmetre els coneixements. Ja no és important només saber, si no que cal saber fer i saber demostrar que se sap i que se sap fer bé. A nivell d’aula, les metodologies s’han d’anar adaptant i una forma molt positiva de fer-ho és potenciant les possibilitats dels programes d’Innovació cooperatius, inclusius, coeducatius, etc.
El repte consisteix en l’estimulació de les persones des de petites, en el desenvolupament de totes aquestes capacitats, fins i tot, les que tradicionalment no es consideraven tan rellevants: per exemple la creativitat, el pensament lateral o alternatiu, etc. Pels més majors, el repte continua, ja que s’ha d’aprendre amb els altres, cooperativament, creant equips de treball capaços de dur endavant projectes comuns.
Se’ns gira feina, si acceptem que el món en el que convivim, és un món marcat per la competitivitat, l’aparença, l’individualisme, els discursos buits de sentit, la corrupció...un món desigual on les injustícies o la lluita pel poder ens allunya d’aquest enfocament potenciador de la nostra essència particular.
Només una competència vull destacar: la d’aprendre a aprendre. Aquesta sí que ha de ser compartida i no només potenciada a segons qui. Ja he comentat que per a mi és important aprendre sempre, durant tota la vida i per això aquesta és la que considero més rellevant de les competències. Com a pares i mares, com a educadors, com a parelles, com a fills, com a veïnats, haurem de continuar apostant per poder posar-ho en pràctica dia a dia. Primer convençuts i acceptant que la constància en la pràctica de certs valors com ara el diàleg, per exemple, s’ha de convertir en la bandera dels que lluiten per humanitzar aquesta societat de cada vegada més complexa.
L’ésser humà necessita aprendre dia a dia a gestionar les experiències de la vida, valorant la part positiva, aquella que implica ser capaç de possibilitar el canvi, la reflexió, l’acceptació, el consens i no deixar d’aprendre mai noves vies per poder fer-ho sempre.
Importa al món que cadascú creixi i es desenvolupi d’acord amb les seves potencialitats i que trobi el lloc dins un entorn que l’ajudi a utilitzar les capacitats pròpies per ser millor. No millor que els altres, sinó la millor versió d’un mateix.
Trobar el lloc al món, se’ns dubte, ens fa millors i el millora a ell.
«Qui no ha sentit parlar de la teva competència i de la teva habilitat? Arreu de la terra s’ha estès la fama que tu ets l’únic de tot l’imperi realment bo, capacitat pels teus coneixements i admirat per les teves batalles».
Judit 11,8
