La intenció de legalitzar les extraccions no autoritzades de l’aqüífer de Donyana, que estan eixugant una de les principals joies naturals d’Europa, ha sortit recentment a tots els titulars. Tal vegada aquest cas pot ajudar a reflexionar sobre el problema de l’aigua que tenim a Menorca.
La història de l’aigua a la península, especialment a partir del segle XX, va plena de grans obres de transvasaments d’uns rius a d’altres, així com de construcció de preses. Cadascuna d’aquestes magnes obres s’ha presentat sempre com la solució definitiva. Igual que les nombroses dessaladores que s’han anat posant al litoral. Però, també en cada cas, el pas del temps ha mostrat que continua faltant aigua. Com és possible?
Els científics que treballen en psicologia ambiental diuen que el tema està directament relacionat amb el funcionament mental dels humans. Als llocs on es fan grans obres hidràuliques, el missatge que es capta per la gran majoria de gent és que ja no hi haurà límit en l’ús de l’aigua.
Mirem el cas de Menorca, en concret de Ciutadella. Un aqüífer molt esgotat va justificar que es posés primer una dessaladora (42 milions d’euros) i després una gran bassa per regar amb aigua depurada (5 milions llargs). Tant una cosa com l’altra es van presentar com una manera de rebaixar la pressió sobre l’aqüífer. Però a l’aqüífer de Ciutadella li passa com a Donyana, cada vegada té manco aigua.
I és que en realitat ens plantegem aquestes tecnologies com la solució, en tost de com una eina excepcional i transitòria. Per això no s’acompanya de cap altra mesura ni es replanteja el tema de fons, que té a veure amb l’abús.
Ciutadella rega amb aigua bona, grans extensions de gespa de jardins a urbanitzacions, i té encara considerables pèrdues a la xarxa d’abastament.
També acull unes quantes de les grans explotacions lleteres de l’Illa, amb tanques de blat d’indi que es reguen a ple sol tot l’estiu. No s’ha fet cap programa per posar comptadors i racionalitzar les extraccions, ni per acompanyar a una reconversió cap a produccions més adaptades a la nostra realitat. En canvi, sí que s’estructuren repetides partides milionàries de diners públics perquè la llet que es produeix amb tota aquesta aigua després no té sortida viable al mercat.
Actualment el nivell de salinitat dels pous que abasteixen el poble triplica el màxim permès per aigua potable. I s’hi han fet dues de les principals obres hidràuliques de Menorca. Ens podem aturar a pensar en qualque moment?
I és que l’aigua, com passa amb altres recursos naturals, ja no es podrà seguir gestionant pensant només en ampliar l’oferta. Si no hi ha una política decidida de control i racionalització de la demanda, el futur s’endevina molt sec. Perquè el canvi climàtic, per més que també hi hagi negacionistes d’això, ja no serà només un problema per les generacions que venen. El canvi climàtic ja és aquí. Hem d’aprendre a no malgastar l’aigua.
A Ciutadella la dessaladora és inevitable per poder abastir la població resident, però si no hi ha control als pous, seguirem exhaurint el poc que queda. Ara a Menorca s’estan plantejant noves basses de rec amb aigües depurades a llevant, que pretenen incentivar finques de secà perquè es passin al regadiu. Diuen que així l’aqüífer descansarà. Com a Ciutadella.
Arriba el temps de deixar de pensar en grans obres (que tenen els lobbies de costum que les incentiven) i dissenyar solucions basades en la natura. Per l’agricultura, els experts recomanen incrementar matèria orgànica a la terra, treballar les tanques per retenir l’aigua de pluja (amb cobertes més permanents i dissenys que tenguin en compte la topografia) i incorporar arbres entre els conreus. O ens adaptem a les noves condicions del clima o ho passarem malament.
Les urbanitzacions haurien d’abandonar la imatge de la gespa verda i apostar per la jardineria mediterrània, que a més queda molt més integrada a nivell de paisatge. I hi hauria d’haver inversions anuals per frenar les fuites del sistema d’abastament públic.
Si volem mantenir els aqüífers de Menorca i el parc de Donyana, haurem d’aprendre a no caure en el parany de les armes de distracció massiva. Deixar de comportar-nos de manera tan immadura amb un tema transcendent i fer complir la llei, que fa molts anys que diu que les polítiques s’han d’orientar a recuperar el bon estat de les aigües subterrànies, superficials i costaneres.
