De tot el que s’ha dit i escrit en els darrers dies sobre la inclusió de 44 membres d’ETA en les llistes electorals de Bildu —set d’ells condemnats per delictes de sang— hi ha poc més a afegir. Sí voldria posar l’accent, però, en les 24 hores de silenci que van guardar els dirigents nacionals del PSOE des que el cas va saltar a la primera plana. I destacar com a positiu que fossin els polítics bascos, començant pel PNV i acabant amb Podemos Euskadi, els primers a secundar les crítiques de Cs o el PP davant la indignitat que ha mostrat el partit d’Otegi.
En quin moment a Ferraz o La Moncloa van pensar que els convenia més guardar silenci? Qui és el lumbreras que va trobar millor callar quan Bildu cometia aquesta infàmia per tal de no «afavorir la dreta»? Tan difícil és deixar de banda el tacticisme i ser capaç de diferenciar el que està bé del que està malament? No és que Bildu hagi inclòs en les seves llistes etarres penedits —aquests segueixen proscrits des que van sortir de la banda— sinó que ha posat terroristas orgullosos del seu passat. Aquells que surten de la presó amb homenatges i apareixeran a la papereta electoral amb el mateix àlies que empraven als comandos.
No ho podia dir millor el lehendakari Urkullu: «Tenen dret a presentar-se, però no hi ha dret». També s’han de destacar les paraules del diputat Roberto Uriarte de Podemos, que ha estat capaç d’abstraure’s de la seva afinitat ideològica amb Bildu amb molts altres temes.
La dignitat d’aquests partits bascos ha deixat en ridícul l’esquerra política de Madrid. Començant pel portaveu socialista, Patxi López, que va tardar un dia a reaccionar, i seguint per la ministra d’Igualtat. Quin paperot el d’Irene Montero! Dels socis de Bildu que tenim arreu d’Espanya, inclosos els de Menorca, no s’ha sentit cap crítica. Tampoc se l’esperava. Com si fos inevitable o el més normal del món farcir una llista electoral de membres d’ETA.
