El Fòrum Econòmic Mundial va anunciar el gener que el món està patint una policrisi, en la qual convergeixen situacions catastròfiques d’ordre econòmic, polític, informàtic, bèl·lic, mediambiental, energètic i migratori. I a tot açò, hi podem afegir la salut mental, que cada vegada omple més titulars, marca l’agenda pública, i és una de les majors preocupacions de les famílies.
Quasi sempre, ens inquietem només pel que ens afecta a nosaltres i a les persones que ens envolten. Prenem consciència dels fillets, quan hem de ser pares o mares. De les persones majors, quan ens hi hem de fer càrrec. D’una discapacitat, quan la patim.
La conjuntura actual no pot ser irreflexiva. Necessita nous models, guarir i reconstruir: les identitats, la cultura, els valors i les referències. I que la nova edificació tingui ciments educatius, que converteixi aquest catacrac amb nous models de gestió en tots els àmbits.
Des de sempre, també, hi ha persones que no s’estan quietes. Persones conscients que en el món es necessita la seva ajuda, i que la fan arribar no sols a les persones que tenen al costat. Continuen entregades a les causes, regalen el seu temps, o recursos, a canvi d’un somriure. Fan associacionisme, i cerquen autenticitat i veritat. De manera transparent.
Allò que ens hauria d’afectar és el bé comú.
Fer un pas cap a un futur més humà, democràtic i sostenible. Des de la transcendència, més enllà de la nostra individualitat.
