Ha passat només una setmana, però sembla una eternitat. La sorpresa del resultat del 28M ha estat ràpidament eclipsada per Pedro Sánchez amb la convocatòria anticipada d’eleccions generals per aquest mateix estiu. Haver convertit unes eleccions locals i autonòmiques en un plebiscit personal tenia el risc que finalment s’ha consumat: el seu lideratge polític ha quedat tocat —ara veurem si també enfonsat— mentre el PSOE s’ha de conformar amb les engrunes del poder local.
No sé amb quines ganes afronten els socialistes illencs una campanya per salvar el seu líder després d’haver-se quedat sense feina per culpa d’un vot de càstig que s’ha produït a escala nacional i poc o gens ha tingut a veure amb la gestió dels ajuntaments i les comunitats autònomes en els darrers quatre anys. Alguns ja estan esmolant els ganivets esperant una renovació forçada.
Sánchez insisteix en una estratègia que no ha funcionat en cap de les eleccions en què s’ha posat en pràctica fins ara: espantar el votant amb l’arribada de l’extrema dreta. No li ha servit a Andalusia, Madrid ni Castella i Lleó... per què hauria de ser diferent el 23 de juliol?Per acabar-ho d’espatllar s’apunta al discurs conspiranoic de Pablo Iglesias contra els mitjans de comunicació i es dedica davant els diputats i senadors del PSOE a renyar els electors per no haver sabut apreciar a les urnes tot allò que el govern ha fet per nosaltres.
En qüestió de pactes, els espanyols esteim curats d’espant. Assumint que és impossible que el PP i el PSOE s’entenguin per al bé de la majoria, ens toca esperar qui la diu més grossa per acaparar els titulars. Després de les cessions a ERC i Bildu, ara serà el torn de Vox. Que si immigrants, que si ideologia de gènere, que si català… Ens espera una altra dosi de populisme low cost mentre allò que realment importa per millorar la vida del contribuent queda en segon pla.
