Al quart llibre de la magna obra «A la recerca del temps perdut» afirma Marcel Proust: «La malaltia és el més escoltat dels metges: a la bondat i al saber no els fem altra cosa que promeses; a qui obeïm és al sofriment». L’afirmació és certa en part, severa, descarnada, descreguda, com és l’autor francès malgrat la seva retòrica floral, simbolista, a vegades tediosa i recaragolada.
Des del sofriment convoca Pedro Sánchez unes eleccions en plenes vacances i ara, quines coses, s’eximeix de ser mesa electoral a qui tenia reservat el gentrificador habitatge vacacional o l’amarrament a primera línia de bar, i atorga més opcions de ser-ho a aquells que a l’estiu els netegen, atenen i serveixen. Abstenció per amunt i justícia social cap avall. Quina esquerra!
Des del sofriment es negocien a la correguda coalicions entre perdedors del 28-M en què egos, orgulls i misèries estratègiques segueixen damunt la taula malgrat la cura d’humilitat en forma de pèrdua de vots. Els convindria sense dubte anar junts, però volen semblar separats i guanyadors de batalles innòcues de consolació i consum intern.
Des del sofriment d’una rebel·lió interna es va fer un canvi de rumb en la candidatura del PP al Consell, amb una crisi que va derivar en una llista que ha estat guanyadora. Però ara fa la sensació que la llista estava més concebuda per ser oposició que per conformar un govern, amb unes inèdites i molt sorprenents renúncies abans de començar que sempre són més pròpies de qui fracassa quan, decebut, veu que no tocarà poder. Flac, flac.
Des del sofriment reapareixen queixes clàssiques estivals, es tornen a apanyar solucions i es tanquen tràmits de darrera hora davant repetitives mancances en els serveis de platges, transport públic juvenil, estat de les urbanitzacions, vagues o irritants obres de la carretera general, situacions que en la bondat i saber de l’hivern no s’han solucionat.
La malaltia és el metge més escoltat. En cap cas, però, és el més fiable, estimat Marcel.
