- Bon dia tenga. Sí, digui.
- Hola, bon dia, veig que té un to de cridada molt santjoaner. Però vostè no és en Colau.
- No, jo som sa dona. Na Magdalena.
- I que s’hi podria posar ell. És per una entrevista ja que crec que han descobert que és el llinatge més antic que surt a sa colcada. Açò és una notícia de portada.
- A veure. Primer de tot, en Colau és pel món i ha deixat es mòbil a sa quintana. Ha hagut d’anar a sa Granja per cosa de papeleo, que avui per ser pagès has de fer un màster d’administració, hem baratat la falç francesa per l’ordinador. No crec que vengui fins a gran dia. Segon de tot, crec que sí que és un llinatge antic, Taverner. Tenim una foto de 1887 amb un avantpassat seu que va ser caixer pagès i en Bep Padet li va dir un dia que els Taverners cavallers de Sant Joan es remunten al segle XVI. O sigui que deuen ser prop de cinc-cents anys, sempre hi ha hagut un Taverner a sa colcada. Ell serà es darrer.
- Idò, madona, com és açò? Què me diu?
- Jo li diré. Déu ens ha alegrat la vida amb tres infants que han estat dones. Ja són grosses. La major va estudiar arquitectura i viu a Nova York. La segona va fer llengües i traducció i està d’intèrpret al Parlament Europeu, viu a Estrasburg. La petita encara viu a Son Rostoll, estudia Veterinària a una privada. Faci nombres vostè, ja pot pensar quantes fogasses mos ha costat, però son poques quan veus que tenen un futur assegurat. Per què hi som es pares? Per açò, hi som pels fills, per ses filles, en es cas nostro. La petita tornarà, però, ella és molt ciutadellenca.
- Vaja, i com ho du ell, açò de ser es darrer Taverner de la colcada?
- Que és creu que ho sé, jo? Bono, no ho dur bé, sobretot es fet de ser qui acabarà es llinatge a Son Rostoll de dalt.
- I a Sant Joan, també.
- Sant Joan és la darrera puça que li pica. Si vol que li sigui franca, i açò que no sé qui és vostè, ell mai no ha estat santjoaner. Ja sé que li semblarà rar, un pagès gens santjoaner, però la naturalesa és com és. El van fer sortir per força quan tenia dotze anys, però el susto va ser tan gros que ja no va tenir ganes de sortir més. Cada any l’havien de petxucar. Encara surt per son pare, perquè es disgust el mataria. Fa cinquanta-cinc anys que surt només per son pare. No li agraden els cavalls. A en Muret l’he de qualcar jo tot l’any, per entrenar-lo, que si fos per ell no l’ensellaria fins es replec de ca’n Valeriano. Cada persona és un món. Jo perdria es seny per sortir i ell, en canvi.
- I que sortiria vostè, madona? Ja sap que ara hi ha rebombori amb es tema...
- Vol que li digui, ja tenc es seixanta fets i una artrosi reumàtica que em costa fer sa feina de cada dia, ja no em veig dalt un cavall. Però sa petita sí. Sa petita va néixer cavallera. Cada estiu, perquè encara viu a Son Rostoll, ens ajuda a segar quatre tanques de xeixa i té ànsia de s’estivada. De més jove, va anar tot un any a can Sisquet, per aprendre a manar un cavall perquè volia sortir a Sant Joan. Aquell any que la van convidar a Gràcia, quin gust que va prendre!
- Però no pot sortir, com que és una dona no pot sortir. No troba que és molt injust açò?
- Injust i no injust. Si t’ho mires com que tots hem de ser iguals, homes i dones, és clar que és injust. Però Sant Joan és una representació, una escenificació d’una cosa antiga. Què hi fa un caixer senyor? Hi fa un paper. Què hi fa un capellà? Hi fa un paper. Per què només poden sortir pagesos? Perquè diuen que sempre ha estat així. Tot arribarà. Jo crec que qualque dia sortiran dones pageses dalt cavall. Ja sé que na Carla aquesta ha mogut es tema perquè sa gent digui sa seva i sa majoria de gent, ses dones també, estan en contra perquè no s’imaginen una altra representació. Vostè que hauria pensat mai un l’amo que té sa filla arquitecta a Nova York? Però és tan senzill com que succeeixi i ja s’ho imaginaran d’una altra manera. Sempre ha passat així. Comprenc que el canvi és gros i tots els canvis grossos fan por, almanco tot d’una. Però tots sabem que les festes no sempre han estat així. Com devien vestir els caixers abans de posar-se aquesta indumentària des segle XIX? Quina música devien sonar abans que un compositor escrivís El postillón de la Rioja? Com i per què es devia tirar sa primera avellana? Però, res, que jo només som madona. Un dia qualcaran les dones pageses i tothom ho trobarà normal, ja veurà. Tal vegada encara hi serà a temps la petita, per sortir. Segur que no s’ho pensarà dues vegades. Si fos així, el llinatge encara aguantaria a la història de Ciutadella.
