S’atribueix a Grouxo Marx la frase «aquests són els meus principis, si no li agraden, en tenc altres». Representa l’habilitat que té molta gent de saber justificar com a positiva i desitjada qualsevol situació i també la contrària.
Qui fracassa en l’amor elogia la tranquil·litat i quan passa a ser amant lloa la passió. Sofà i Netflix és el vespre ideal per a qui ningú ha proposat sortir a sopar, però una trucada ho canvia per totes les deixades són perdudes. Un exigeix sacrifici tribal per la causa, però diu que la feina no ho és tot si el sacrifici és d’ell. L’important és participar si perds. Si un menja entrecot i coulant el més còmode és pagar a escot, si un altre dia és amanida i cafè, per separat és més clar.
Qui suggereix deixar governar la llista més votada per evitar pactes inconvenients maltracta aquest principi per evitar la inestabilitat. Compartir batlia és una opció justa per al segon a les urnes i inacceptable per al primer, encara que es canviïn els papers en pocs anys de diferència. Les dimissions per motius personals són comprensibles en primera persona i sospitoses en tercera.
El premi Grouxo Marx 2023 és per als governs d’esquerres que ara treuen pit de bona gestió per deixar en caixa muntanyes de milions d’euros sense gastar i el deute eixut, objectiu que solia ser de dretes. Fa uns anys, l’esquerra acumulava morositat i la justificava solemne, amb orgull, per la necessitat de donar serveis i inversions a la ciutadania. Després va venir la crisi aquella i la regla de despesa de Montoro, que van criticar molt. Ara la compleixen ufans. Els va convèncer Montoro? Sí i no. La realitat és que han perdut capacitat de gestió, s’enreden i no són capaços de mobilitzar inversió, però amb un exercici de marxisme (de Grouxo, no de Karl) converteixen en un mèrit (estalviar) el que abans era per a ells tot el contrari.
O s’estalvien doblers a cabassos o s’inverteix amb eficàcia. Les dues coses a la vegada no poden ser, perquè hi ha un principi que és immutable: No es pot bufar i xuclar al mateix temps.
