- Hola. Molt bon dia que Déu nos do. Vostè dirà.
- Hola, bon dia. Som en Josep Portella...
- Atura es carro, que mos coneixem. És per fer un ring.. ring... d’aquests teus?
- Sí, sa idea era aquesta.
- Cap problema, però ha de ser anònim, no vull després encara ser rallat. Em diràs equis.
- Bé, cap problema, equis idò. Perquè tu ja saps per què et telèfon, és ver?
- Naturalment, perquè he renunciat al càrrec que vaig obtenir en les eleccions i perquè ho faig abans de començar aquest mandat. Sí, ja sé que és rar.
- I tant! És que ningú no ho entén.
- Jo t’ho explicaré perquè també serveixi d’avís a qualque innocent que li pot passar el que m’ha passat a jo. Et dic. Saps que tenc una botigueta des de fa molts d’anys. Són moltes hores de feina per comprar quatre apartaments que tenc llogats tot l’any. O sigui, una persona feinera, modesta, que no es posa amb ningú mai, conservadora però no partidista. No he estat mai de cap partit, però no estic en contra des partits, perquè crec que són necessaris per anar sa cosa. No som anti ningú i crec que són dignes de lloar aquelles persones que deixen temporalment sa seva feina o aficions per a servir als altres. Jo açò ja ho faig, però a sa parròquia. I tu diràs, idò, per què renuncies ara que tu també ho podries fer?
- Sí, exactament. Crec que tota Menorca es demana el mateix.
- T’ho contaré. Tot va començar es dia de Sant Antoni. Aquell dia, després d’anar a veure es tres tocs, em va cridar en.. li direm equis 1. Em va estranyar, perquè feia molta estona que no rallàvem. Jo ja sabia que seria es cap de llista, es nombre ú. Em va dir si podríem veure’ns per anar a fer un cafè. Morta!, vaig pensar. Però li vaig dir que sí, per s’amistat i perquè és un bon client. Efectivament, el cafè era per dir-me que confiava en jo perquè anés a sa seva candidatura, que havien mirat quines persones serien ses millors pel perfil de candidat que cercaven i que tots havien considerat que jo era el millor, en realitat després vaig saber que era el que feia set que anaven a cercar amb açò del perfil. Naturalment, vaig emprar s’excusa de s’empra en aquestes ocasions: que li agraïa molt que haguessin pensat amb jo, que no em mereixia tanta confiança, però que ara m’agafava en una època de molta feina i compromisos familiars i que, tot i que tenien es meu vot, seria que no. Bé, ens vam acomiadar més amics que abans. Al cap de tres setmanes, vam coincidir al camp de futbol, i açò que ell no hi venia mai. Equis, em va dir. Li hem donat voltes i tothom creu que has de ser tu i ningú més, que tu pots fer que guanyem. Val, vaig dir jo per llevar-me’l de damunt. Però es darrer de sa llista, a un nombre que no surti. Per descomptat, em va dir ell. Com que si va molt bé en traurem quatre, et posarem es nombre vuit o nou, segur que no surts.
- Molt bé, però vostè no va anar es nombre vuit, va anar es nombre cinc.
- Correcte. Sí, ho vaig veure quan van treure sa llista en es diari. Tot d’una vaig pensar que es diari s’havia equivocat. Però no. Li telefon i em comença a dir que com que havien tingut baixes i tenien s’obligació de fer homo – dona, no van tenir cap més remei, però que no passés pena que ses enquestes només n’hi donaven quatre, que no sortiria. Jo vaig callar perquè si hagués dit que no llavors els hauria fet mal, i no m’agrada fer mal a ningú.
- Però en van sortir sis.
- Exactament, no quatre, sinó sis. Vaig estar una setmana sense dormir. Jo estic tranquil amb sa botiga, no em pos amb ningú. No vull viure de sa política. Sé que n’hi ha que hi cerquen un ofici, però no és es cas meu. Jo no serviria per manar. Sa dona que em deia: no t’hi fiquis, estimat. No hi guanyaràs res, faràs enemics encara que tu no vulguis, seràs rallat per sa gent i criticat per sa majoria. Ningú no t’ho agrairà. I tenia tota sa raó. Quins dies tan mals de passar, fins que vaig cridar al nombre ú per dir-li que renunciava, que allò no era com havíem quedat. I saps què?
- No, digues, digues
- Que no li va saber cap greu. No passis pena, em va dir. Altres estaran contents.
