Fa quatre anys, l’esquerra nacionalista va convertir en un escàndol que Ada Colau fos investida batlessa de Barcelona amb el suport de Manuel Valls. L’ex primer ministre francès no tenia cap intenció d’entrar el govern municipal, simplement va triar el que ell considerava el «mal menor» entre fer alcalde a un independentista -en aquell cas d’ERC- o una populista com la líder de Barcelona en Comú.
Els nacionalistes són uns mestres a l’hora d’aplicar la llei de l’embut: ells es queden sempre la part ampla mentre els altres han de passar pel tub de les seves imposicions. Ho hem vist a la negociació frustrada entre PSOE i PSM a Ciutadella. Tot el contrari del que ha passat as Mercadal, on l’Entesa no ha tingut cap complex a negociar amb el PP a esquena dels socialistes per repartir-se els càrrecs del govern. Una operació aplaudida en la primera filera del saló de plens pel coordinador general de Més per Menorca, Miquel Àngel Maria.
Vist aquest precedent immediat, què impedeix al PSOE de Carol Cerdà arribar a un acord programàtic de mínims amb el PP de Ciutadella per garantir la governabilitat? Segur que populars i socialistes tenen punts en comú al seu programa electoral. L’alternativa és un bloqueig permanent de l’acció de govern. Després de vuit anys de paràlisi en les grans decisions per una batlia que no va estar a l’altura, el pitjor que pot passar és perdre quatre anys més per la divisió de blocs.
Juana Mari Pons ha defensat amb vehemència les seves posicions al ple de Ciutadella, però no ha tingut problemes a votar amb l’esquerra quan ho ha trobat oportú. El passat mandat vam veure com socialistes i populars coincidien amb Es Born o l’ordenança de renous. El nou Pla General, el desbloqueig de l’àrea d’Urbanisme, la millora de les urbanitzacions... són projectes que des de l’acord d’una majoria transversal podrien marcar un abans i un després a Ciutadella. Per què no?
