- Hola, bon dia, vostè dirà... però si és per una avaria ja haurà de ser després de Sant Joan.
- No, no és cap avaria. Però sempre he volgut saber què vol dir açò de «després de Sant Joan».
- Bono, vol dir al llarg de l’estiu, sense una data concreta, en el futur.
- Val, però jo li telefon per si em pot contar què va passar amb sa impressora del PSOE, que quan van anar a imprimir el document d’acord de govern es van trobar sense tinta i aquella avinença ja no es va firmar. Vostè és es mecànic de la casa, no? No direm nom ni marca per no fer mala propaganda.
- Sí. Jo som es mecànic. No és només que li havíem de baratar es cartutxo, també és que no anava prou bé. Ells no van contractar es servei de manteniment i, clar, sa màquina necessita que l’estimin. Vaig dir que hi aniria abans des dia des be, però no vaig poder, estam tapats de feina. Es greu que em sap!, perquè ara tothom me mira com si sigui es culpable que Ciutadella tengui un govern del PP.
- Vist des d’enfora, sembla que és així. Si sa impressora hagués funcionat, es document s’hauria imprès i firmat i ara hi hauria un govern d’esquerres. Encara que vist lo molt que s’estimen, no sé què dir-li. Mai no he cregut en l’atzar. Però és cert que si vostè hi hagués posat sa mà ara no en rallaríem.
- No fa falta que ho digui una altra vegada, ja ho sé, ja ho sé. A més, com que jo som des ranxo de na Juana, es creuen que no ha estat casual. No sé si sortiré de ca nostra, aquestes festes. És com si dugui dol. Però no li puc dir res més, culpa meua.
- Res, que aquesta setmana serà molt curt es ring... ring
Al cap d’uns minuts...
Ring... ring...
- Sí, digui.
- Bon dia, que és vostè que ha cridat a mon pare fa una estona?
- A ton pare? Es mecànic de s’impressora?
- Sí. Jo som es fill. He sentit el que li contava ell i no puc deixar que es carregui es mort. Ell no en té cap culpa. Sa culpa és meva.
- Vaja, quina sorpresa! Conta, conta...
- Res, que es matí de divendres mon pare havia d’anar a passar s’ITV, mon pare no, es cotxo, i em va dir avui has de passar pes local del PSOE que tenen s’impressora espanyada, has de dur tinta i fer-li un repàs. Es matí no hi va haver manera, venia s’al·lota de Barcelona per passar ses festes de Sant Joan i la vaig anar a cercar. Vaig pensar: hi aniré es capvespre, que serà una espolsada. Però es capvespre ella va voler anar a veure sa posta de sol a sa Torre del Ram. I no era per veure sa posta de sol, només. Volia recordar que va ser allà que ens vam conèixer i em volia dir que sí, que vol que anem a viure junts. Qui pensa amb s’impressora del PSOE en aquests moments? Es petits problemes del món van desaparèixer. Però quan a londemà vaig llegir què havia passat, tots es petits problemes del món van tornar grossos i feixucs i em van caure al damunt. No havien pogut firmar s’acord de govern perquè no van poder imprimir el document que havien de signar en es moment precís, ja que es trajecte de sa comitiva a una nova impressora sa cosa es va desfer. Sa culpa és meva, mon pare no hi té res a veure. Prou sacrifici han fet per donar-me una carrera.
- Ah, vostè té carrera?
- Sí, he fet filosofia artificial a la Pompeu. O sigui, filosofia aplicada als nous elements metafísics de la intel·ligència artificial. Una carrera amb futur, me van dir, però per ara faig de mecànic d’impressores i fotocopiadores.
- O sigui que Ciutadella és de dretes a causa de l’amor? Si no haguéssiu anat a sa Torre del Ram, ara Ciutadella seria d’esquerres.
- Vist així, diria que és un sofisme sense gaire fonament. Jo crec més en la teoria del caos. Açò és que petits canvis en ses condicions inicials d’un fet poden ocasionar grans diferències respecte del resultat final, de manera que sa majoria de succeïts no es poden preveure, açò no implica una falta d’ordre, sinó que es fets no s’ajusten a un model lineal, o sigui que ses possibilitats són múltiples però es resultats són limitats. O sigui, per acabar, que hi podia haver acord o no. És aquesta falta de seguretat que crea una ansietat psicològica que sol formar part del caos. Segurament, aquests petits detalls imperceptibles van començar fa vuit anys i sa seva concatenació circumstancial arribà fins a s’avaria de sa màquina. Si no hagués estat s’avaria hauria estat una altra cosa. És aquell «fins aquí hem arribat» que, en sa desesperació, es converteix en un «hala, a ca una ... vostè ja sap», o com va dir més elegantment en Trias: «que us bombin a tots!».
- Segons sa seva teoria, idò, l’ordre caòtic, en aquest succés, encara no ha acabat.
- Exacte, senyor. Açò és el que vull dir.
