La vida no m’ha duit pel camí de l’ordre i la pulcritud a la llar. Aquelles sales d’estar sempre col·locades, lluents i aclarides per rebre qualsevol visita inesperada, com si fos el Palacio Real, me sonen a ciència-ficció. Si a casa nostra entra un lladre té més probabilitats de tropissar amb alguna andròmina tirada al terra que de trobar un botí que li valgui la pena. És així. A ca meva hi viu gent i es nota, tal vegada es nota massa. Mira.
Aquest desordre patològic és el resultat d’una incapacitat congènita per assolir el contrari i, també, de la convicció que una casa és, sobretot, un espai per viure. Per fer coses, no per mostrar, lluir o no desentonar si de sobte toca el timbre la veïna o un tècnic de Movistar. Entre les meves prioritats, l’activitat vital està per damunt d’un ordre que reclami recloure-la a espais secundaris, limitar-la o eliminar-la. Qualsevol opció alternativa és molt respectable, només faltaria.
Una casa ha de ser viscuda. L’immoble immobilitzat, especulatiu o acumulat a benefici d’inventari patrimonial és trist, una llàstima, una pena. Una casa tancada és una ruïna, i no només arquitectònica, sinó social i moral. Centenars de joves donen voltes cada setmana d’immobiliària en immobiliària, de banc en banc, cercant desesperats pisos amb manco interessos (de negoci i hipotecaris) mentre a Menorca gairebé 9.000 habitatges buits els contemplen en aquesta odissea. Buits. Tancats. Inerts. Cada dit de pols acumulat entre finestres permanentment opaques fa més pols les seves expectatives.
Si els 9.000 habitatges buits formessin una ciutat, serien la tercera més gran de l’Illa. Una ciutat fantasma, amb potencial per a uns 20.000 habitants que ara mateix desapareix entre l’eco d’habitacions en què ningú no somia. El malson de l’habitatge no es deu a un producte escàs. L’escassetat és un producte més de la crueltat del lliure mercat i la injustícia social. S’ha d’actuar ja per corregir-ho. No és fàcil. D’eines, n’hi ha. L’ordre establert no ho és tot. S’ha de poder viure.
