Cercant els perquès de l'ascens del nacionalisme (populisme) ultra, Carles Casajuana (La Vanguardia 3/07/23) assenyala dues causes en les quals potser poca gent ha reparat: la primera radica en el fet que, si l'any 1990 més d'una tercera part de la població mundial vivia en condicions de pobresa extrema amb menys de dos dòlars al dia per càpita, avui les persones que viuen en aquestes condicions són menys del 10%. Aquesta és per se una bona notícia per la humanitat, perquè implica que, en un parell de generacions, més de mil milions de persones, sobretot d'Àsia i d'Amèrica, han sortit de la misèria i s’han introduït en els circuits econòmics que els permeten competir amb els treballadors europeus, però alhora perjudica aquests darrers perquè els nouvinguts al mercat en països emergents cobren poc i amb prou feines tenen drets socials, si els comparem amb els treballadors europeus o del món Occidental desenvolupat, i això té com a conseqüència immediata que moltes empreses poden traslladar la producció d'un continent a l'altre amb facilitat.
La conseqüència d'aquest canvi comporta que les classes mitjanes i els treballadors europeus que havien donat suport majoritàriament als partits socialdemòcrates, avui veuen, desencisats, que aquests partits ja no els garanteixen la preservació de l'Estat de benestar i han d’acceptar unes condicions laborals que, essent superiors a les dels països emergents, són, però, cada cop pitjors per a ells. El resultat —diu Casajuana— és que es passen a l'extrema dreta. Es crea així una gran paradoxa: les classes benestants, les persones amb més formació, els que s'han beneficiat de la globalització, voten sovint a favor dels partits socialdemòcrates. En canvi, els treballadors i les persones amb una formació més bàsica, que han vist com el seu nivell de vida baixava, voten a favor del populisme de dretes. És el que va passar als Estats Units amb Donald Trump i el que pot estar passant a Europa.
Casajuana assenyala també unes causes d'aquest auge ultradretà que no responen a factors econòmics. És el cas de la celeritat dels canvis tecnològics, que impulsen el retorn a valors tradicionals per la inseguretat que generen entre els que no poden seguir-ne el pas; i també els avenços en el terreny de la igualtat de drets, sobretot l'ascens de la dona, l'aprovació del matrimoni homosexual, els drets als col·lectius Lgtbiq+, etcètera. Seria ingenu —escriu— ignorar les resistències que encara existeixen. I això perquè l’assimilació de tots aquests canvis de models familiars exigeix temps. Les lleis són més fàcils de canviar que les mentalitats.
Més enllà d'aquestes reflexions, que em semblen interessants, pel que fa a les causes de l'auge de l'extrema dreta, jo tinc la impressió que, potser d'una manera molt generalitzada, la dreta radical europea (que creix com l'escuma pertot arreu) ha centrat els seus objectius de denúncia en tres assumptes que li donen bons dividends electorals: la xenofòbia contrària a la immigració, el replegament nacionalista i proteccionista contrari a la Unió Europea (UE), i la desqualificació frontal de la «classe política» convencional acusada de parasitisme i corrupció. Els ultres, doncs, creixen tant per raons subjectives (capacitat de lideratge per recollir els descontents davant l'esgotament propositiu de noves polítiques per part dels partits de l'establishment), com objectives (i cito entre aquestes la mal resolta crisi de 2008 i el deficient funcionament de les institucions democràtiques).
El cert és que el discurs ultra (que sembla «nou» malgrat el seu arcaisme de fons) funciona perquè explota les pors, agrupa els rebutjos, rescata els odis i promet sortides fàcils a situacions complexes. En aquest sentit, la xenofòbia i el xovinisme han revigoritzat el mite que la solució és la de tornar a les nacions «pures» i «sobiranes».
Veiem, doncs, que l'extrema dreta és molt hàbil en la denúncia, però les seves propostes són absolutament demagògiques i, d'aplicar-se, tindran conseqüències funestes per als països europeus i per als immigrants extracomunitaris. Els ultres, doncs, assenyalen culpables fàcils (els immigrants, Brussel·les, la globalització) i proposen fórmules expeditives primàries (tancar fronteres, liquidar la UE, tornar al proteccionisme). Més en particular, exploten la islamofòbia: els musulmans són inintegrables, el seu horitzó cultural és incompatible amb els valors europeus, són un llast per a l'Estat del benestar i augmenten la delinqüència i el terrorisme.
L'altre gran argument se centra a denunciar la globalització i l'europeisme, dues cares de la mateixa moneda des del seu punt de vista. Per això propugnen un replegament proteccionista i un rebuig frontal a la UE. Per a ells, la UE és vista com un artefacte elitista, tecnocràtic, desnacionalitzador i antipopular. Per això, els ultres exigeixen abandonar o fins i tot desmantellar la UE per recuperar la mítica «sobirania nacional», reservar l’Estat del benestar als «nostres» i acabar amb una «classe política» oligàrquica i privilegiada.
I la mítica sobirania nacional comporta una lluita per aconseguir la «unitat funcional» de l’Estat, que els empeny a treballar per a la consecució de poblacions monoètniques, monolingüístiques i monoculturals. Ells saben que aquest darrer objectiu es pot obtenir de diverses maneres: mitjançant el genocidi, mitjançant la neteja ètnica, mitjançant les polítiques d'apartheid o d'una manera més subtil (que és la que ells han escollit): procurant l'assimilació forçada a través de la coerció estatal i, per tant, imposant una llengua sobre les altres i destruint les cultures i tradicions populars que no s'adeqüen a l'oficial.
Per poc que us fixeu en les declaracions d'Abascal i dels seus homes a casa nostra, fàcilment observareu que la implantació generalitzada de l'idioma espanyol (l'únic que ells fan servir) és, per a Vox, una qüestió prioritària (més fins i tot que d'altres polítiques econòmiques). I no és estrany, perquè la imposició dels idiomes nacionals és un bon exemple de violència en favor de l'homogeneïtzació nacional. Ni un 10% de la població de França parlava francès o entenia les declaracions revolucionàries a la fi del segle XVIII, i el primer parlament italià de Torí, en 1860, parlava francès perquè ni un 3% de la Itàlia del Risorgimento parlava el dialecte de la Toscana, que posteriorment es va convertir en l'italià. La fèrria disciplina de les casernes i de les escoles trigaria encara generacions a matar les llengües populars i a imposar només un dialecte com a llengua nacional, procés que va durar en tots els casos fins al segle XX, realitzant d'aquesta manera el que el lingüista Antonio de Nebrija ja havia procurat amb la seva primera gramàtica castellana (1492): fer de l'idioma una arma de l'imperi.
Amb la victòria del principi d’«autodeterminació nacional», proclamat pel president dels EUA Woodrow Wilson a final de la I Guerra Mundial i l’ensorrament de les utopies i moviments internacionalistes, la legitimitat política va passar definitivament des de principis universalistes democràtics a la «nació». I la idea d’identitat entre les fronteres culturals, ètniques i lingüístiques amb les fronteres estatals serveix des de llavors com a mobilitzador d'enfrontaments bèl·lics a tot el món. La unitat nacional funciona, doncs, com a religió civil per sobre de qualsevol altre objectiu social o polític.
Així doncs, el «nacionalisme d’Estat» que havia sorgit a la fi del segle XIX, va acabar convertint-se en el sistema de creences més poderós del segle XX. Per què? Doncs perquè la seva força resideix en la seva senzillesa. El nacionalisme és una caixa buida de contingut que pot ser omplert amb qualsevol ideologia per formar un nacional-bolxevisme (seria el cas de l'URSS), un nacional-socialisme (el de l'Alemanya nazi) o bé un nacional-catolicisme (el de l'Espanya de Franco) per tal d'elevar el poble en qüestió en un ens superior davant dels enemics exteriors.
