Primer de tot he de demanar disculpes anticipades a totes aquelles persones que, en un lloc o altre, han viscut molt a prop aquest capítol dolorós de la política local. Opinar des de fora sempre és arriscat, ja que mai no tindrem prou coneixement dels fets com per realitzar una anàlisi assenyada i emetre una opinió correcte. Però el silenci tampoc no és una manera d’explicar allò que pensam. Malgrat la distància, els vincles personals i ideològics amb l’esquerra em fan viure també amb angoixa aquests dies de desacord i em motiva a exposar allò que pens.
Vaig escriure aquestes línies fa dotze dies, molt abans de l’inici d’una nova campanya electoral. Atès que per causes diverses va quedar sense publicar el torn reescriure ara. Està clar que a l’esquerra habiten tres famílies ideològiques: el centre-esquerra que representa el PSOE, el nacionalisme d’esquerres que dona lloc a Més i l’esquerra alternativa i social que es presenta sota les sigles de Podem i d’Esquerra de Menorca-IU, habitualment col·ligats, que en certa manera a partir d’ara recull la proposta de Sumar. Amb l’aparició de les agrupacions locals impulsades pel 15M, l’esquerra al PSOE s’ha trobat en espais comuns, que ja existien a Ferreries i es Mercadal, que no han estat possible a l’àmbit insular i autonòmic amb motiu de les eleccions insulars i autonòmiques, però que ara sí que s’ha construït amb motiu de les generals. Les passades eleccions locals van suposar una pèrdua significativa de suport electoral per a l’esquerra.
El PSOE va incrementar el nombre de vots en alguns municipis i, en general, es va mantenir. Més va perdre vots, sobretot a Ciutadella, i va veure frustrats els objectius d’una costosa campanya. Unides Podem va caure en tots els àmbits, perdent la meitat dels vots de 2019, que ja va suposar una baixada important dels obtinguts el 2015. Estic cansat de sentir que és una pena que per uns pocs vots Unides Podem no tengui el tretzè conseller. Sa cosa és que encara que sembli mentida, a Menorca Vox va treure més vots que Unides Podem. També les agrupacions d’electors han perdut el suport extraordinari que van rebre el 2015 o s’han estancat. Una caiguda tan gran requereix un temps de dol compartit i la generació de nous estímuls per a seguir endavant i superar-se, si pot ser amb nous protagonismes col·lectius.
Quan corresponia viure aquest procés amb calma han aparegut dos elements de tensió: per un costat, una convocatòria urgent d’eleccions generals, per altre, la negociació per a la formació dels governs locals en aquelles corporacions on no hi ha hagut majories absolutes. La tensió que hi pugui haver hagut entre PP i Vox en les seves negociacions no ha transcendit, només el resultat: el Consell de Menorca com a penyora del Govern balear. En canvi, sí que ha transcendit la tensió que s’ha produït en el terreny de l’esquerra en les tres institucions en les qual era possible un govern plural: Ciutadella, Maó i es Mercadal. Fa uns dies vaig llegir un tuït de Pau Obrador, en el qual s’afirma: «A Menorca, el PSOE no compartirà cap govern amb altres partits d'esquerra. Cap ni un. Ha estat incapaç d'arribar a acords enlloc. Ni a Maó, ni a Ciutadella, ni as Mercadal, ni al Senat». El mateix tuït podria dir «A Menorca, l’esquerra no compartirà cap govern. Cap ni un. Ha estat incapaç d’arribar a acords enlloc. Ni a Maó, ni a Ciutadella, ni as Mercadal, ni al Senat».
Després que totes les negociacions hagin anar en orris, arriba el temps de crear el relat per a assenyalar els responsables del desacord, anul·lant així les vies que haurien de permetre rectificar. Les persones pròximes al PSOE reben i accepten en general la versió socialista. Les persones pròximes a les agrupacions o als partits Més, Esquerra de Menorca i Podem reben i creuen en general el relat que els arriba. Les persones independents d’esquerres reben les dues informacions i pateixen el desacord incapaços d’entendre res, incapaços d’entendre que as Mercadal hi hagi un govern Entesa-PP, o que a Ciutadella el desacord hagi tingut com a resultat un govern en minoria del PP, o a que Maó allò que havia estat possible els darrers vuit anys i en molts de mandats anteriors no ho sigui ara. Està clar que aquestes realitats s’han d’entendre en el marc local, però també ho és que les decisions locals transcendeixen a àmbits més amplis en els quals els elements locals són incomprensibles.
Estic convençut que el PSOE, com a partit més votat en els tres municipis, tenia i té la responsabilitat de propiciar l’acord que només es pot basar en un programa comú de compromisos, no crec que la supèrbia sigui la millor via de diàleg. I estic convençut també que l’esquerra al PSOE tenia l’oportunitat de fer avançar les seves propostes concretes per a la ciutat a través de l’acord. Un bon polític és aquell capaç de construir un projecte comú amb els altres. Ja dic que no tenc cap informació que em permeti jutjar més allà d’aquestes paraules. La decepció que sent és compartida per moltes persones. L’esquerra plural (PSOE i agrupacions d’electors) es presenta per separat a les eleccions; cadascú amb la missió i objectiu de mobilitzar el propi electorat. L’elector d’esquerres sap (o sabia) que després de les eleccions, dependent del resultat d’aquestes, les dues o tres forces es posarien d’acord per a governar l’Ajuntament des d’unes premisses de progrés i uns compromisos concrets. Aquesta certesa de l’acord posterior actua d’agent mobilitzador d’uns determinats segments de població que en cas contrari s’afegirien a l’abstenció. El desacord que ara s’ha fet públic potser engresca a les persones més conscienciades i vinculades a un o altre partit o agrupació, però paralitza a l’ampli ventall de gent que necessita el marc estable de referència. I això actua en contra, tant d’uns com dels altres. Perquè em demanen es vot si no se saben posar d’acord entre ells?
Des del respecte que em mereixen les decisions que es prenen als llocs on s’han de prendre, crec que la història recent ens dona prou exemples de com acaben aquests invents que ara s’han fet a Maó, Ciutadella i as Mercadal. Potser un procés de participació ciutadana ampli a l’hora de decidir hauria estat necessari. Ara ens trobem amb la repetició de la jugada. Està clar que només hi pot haver un govern de progrés a Espanya si hi ha acord entre PSOE i Sumar, a més d’altres actors de l’esquerra. No em puc imaginar un altre escenari per l’esquerra que no sigui aquest. Cada part tindrà la força que li atorguin els vots que rebi i la gestió que en faci.
