- Hola, bon dia. Qui és?
- Som jo, es teu creador. Si no et sap greu, te diré Damià. Sempre m’ha agradat es nom de Damià, supòs que és per n’Hermann Hesse. Es meu germà segon ho és, Damià, per s’avi matern, en Damià des Pins. Jo som Josep per s’avi patern. Abans es noms es posaven així i ses parelles no s’havien de batre es cap per veure quin nom posaven as fills. Bono, Damià, no perdem més temps, seràs es meu senador invisible. Ja ho saps, quan som petits, quasi tots tenim un amic invisible que desapareix a mesura que et fas gran, però aquest amic infantil mos fa molta companyia. Es meu era un poc poruc i de natural pessimista, o sigui que en tost d’ajudar-me ell, era jo que l’havia d’animar de tant en tant. Un dia, un professor de psicologia em va dir que en realitat aquell amic invisible era sa nostra consciència, o sigui que tu seràs es senador invisible de sa meva consciència.
- Fillet, vols que et digui. No he entès res.
- Vaja, ja veig que serà una conversa difícil, perquè no és ja que siguis invisible, sinó que ets inexistent. Tu només series senador si s’esquerra menorquina s’hagués posat d’acord en presentar-te com el seu candidat. Hauries fotut una pallissa electoral a en Tóbal d’Alaior. Quasi cinc mil vots més. Però, ja veus, s’esquerra menorquina no es va posar d’acord, com no s’hi ha posat ni a Maó, ni a Ciutadella, ni as Mercadal.
- Sí, ja m’ho imagin, que polit que seria ser senador per defensar Menorca, es diu així, és ver? Han d’estudiar molt per ser senador, que tu saps que açò de llegir a jo no m’agrada. En realitat, ho podria ben ser: només fa falta ser d’esquerres o senzillament progressista, ser decidit, haver votat qualque vegada al PSOE, qualque vegada a MÉS, qualque vegada a Esquerra Unida i qualque vegada a PODEM, com hem fet molts; després, ja senador, posar-me amb es grup mixt, amb altres senadors unitaris, com es d’Eivissa, mira com a Eivissa sí que ho van fer. Que Eivissa tengui es senador d’esquerres i que Menorca no, on s’ha vist mai açò! Després es podria crear un grup de seguiment de tots es partits que em donessin suport i pactar quina posició he d’adoptar en cada votació important i, si no hi ha acord, abstenir-me. Segur que açò no passaria mai, ja que si aquests partits són capaços de pactar per governar Espanya també ho han de ser per un pobre senador. No ha de ser difícil, cert?
- Vaja, tens més parlica del que me pensava, no hauries estat un mal candidat. Segurament s’haurien posat d’acord abans de ses eleccions, perquè, si s’hi han de posar després, per què no abans en un cas com aquest?
- Sí, açò dic jo. Un per tots, tots per un, com en D’artagnan. Pel que em dius és com si s’esquerra hagi regalat s’acta des senat al PP, no? Açò dic jo. A més, es Senat no és una cosa de vida o mort, cert? Perquè jo seria es teu senador invisible, que és més o manco com ha estat sempre. Vull dir, digue’m una cosa que ara tenim a Menorca que no la tindríem si Menorca no hagués tingut mai un senador?
- Qualque cosa hi haurà, segur, però ara per ara no te’n sabria dir cap. Amb quaranta-quatre anys de senador menorquí alguna cosa hi deu haver. A més, en es actes oficials sempre tenen una cadira reservada, per qualque cosa deu ser.
- Sa veritat és que m’agrada sa idea, jo seria senador de tots, per tant, amb obediència en es partits que m’han ajudat a ser-ho. Quan sent ara a diputats i senadors que diuen que són veus independents de partit, que no se sotmetran a cap disciplina de partit, sa veritat és que no ho entenc. No sé què volen dir. Açò jo no ho diria mai. Si t’han elegit dins una llista de diferents partits i has obtingut vots de diferents partits, et deus al conjunt de partits, no pots anar per lliure després, o ser sa veu d’un sol partit. Açò ho tenc molt clar. T’ho dic per si sa pròxima vegada me vols proposar tens es meu permís. Serà d’aquí a quatre anys, és ver?
- En principi sí, però no t’ho puc assegurar, que no et passi com na Carme García, que va ser senadora i no ho va ser. Ara per ara, ningú no sap què passarà. En principi sembla que en Sánchez i na Yolanda faran govern, perquè no veig jo a la gent d’en Puigdemont votant amb el PP i Vox, però sa veritat és que ja estic curat d’espant.
