Les meduses es mouen segons els corrents i el vent. Suren en grans grups, per tendència general. Podrien, per tant, aparèixer a la cua del cine per veure «Barbie» aprofitant el seu color rosat, penjant ensucrades fotografies clòniques de l’ocàs a les tentaculars xarxes socials o repetint eslògans polítics urticants que aprofiten, com elles, l’escalfament general.
Les meduses proliferen, per coses vitals seves, als estius. Ja són ganes d’empipar. És quan més molesten. Arriben a deshora. Com la nevera que s’avaria en divendres, la pluja a la sortida de l’escola, aquella visita xerraire quan estàvem a punt de sortir de casa, els canvis en les normatives educatives en ple estiu o la sobtada necessitat de pactar amb algú per formar un govern després d’haver-lo demonitzat.
També hi ha algunes meduses a l’hivern. Llavors no molesten tant. No en xerram. Podrien ser-hi o no sense transcendència. Són ignorades perquè no les tenim en gran estima, no aporten companyia ni cap benefici material immediat arrebossades o com a font d’energia renovable. Aquesta ignorància selectiva, egoista i interessada tan humana podria ser una sort per a qui desitja estar tranquil (ja la voldrien per a ells els esclata-sangs) i és una gran condemna per a qui necessita rebre ajuda, comprensió i solidaritat per sortir d’una foscor invisible.
Actuen a traïció, amb víctimes innocents i sense una provocació prèvia. Les seves filoses armes són invisibles i indiscriminades. No n’hi ha prou, com amb les vespes, amb no molestar-les. S’ha d’anar molt alerta. Passa com amb algunes companyies aèries (també de rent a car, telefòniques o sentimentals), que en el mar de les seves atractives ofertes-reclam un ha de nedar atent davant el risc de possibles augments de preu mitjançant el cobrament urticant d’equipatges, assegurances o selecció de seients, fins i tot si es tracta de famílies amb fills petits. Ara el Ministeri de Consum les ha expedientat per aquestes pràctiques. Esperem que aquest remei sigui efectiu i no com allò de pixar damunt les picades.
