Els mites, diuen, atorguen a l’home el què no ha fet i l’empodera per enfrontar-se a allò que no pot desfer, i també es diu que, al capdavall, solen estar fets de prejudicis que no s’han sotmès a cap envit rigorós; tanmateix, qualsevol intent que pretengui desemmascarar-los té quelcom de sacrilegi. No ens enganem, els sistemes de creences són defenses davant l’aterridora veritat de la nostra pròpia insignificança (prova d’això és que cultures força dispars disposen de mites molt semblants).
La felicitat és el gran mite del nostre temps; tant és així, que d’ençà dels anys setanta aquesta percepció ha estat científicament abordada per part d’alguns teòrics de l’Economia que no citaré perquè, atret més pel vessant sociològic de la qüestió, cap d’ells no he llegit. Segons Denis de Rougemont, els mites redueixen la raó a un pur silenci que posa en relleu certes realitats pernicioses que, cada poc i d’una forma velada, el nostre instint ha de menester contemplar. Vist així, si un dia algú gosa copsar la felicitat amb la llum que desprèn la seva pròpia i grotesca paròdia, ha de saber que podria sortir-ne defraudat, perquè, en el fons, només haurà malmès l’encant i el poder encisador d’un poderós mite.
Per bé, doncs, que la felicitat és el gran invent del nostre temps, la frustració és una de les seves majors conseqüències; per tant, sabent tot això, crec que és millor fer cas a Borges quan afirma allò tan estoic de «perseguir la serenitat és una ambició més raonable que cercar la felicitat».
