Alleluia! Alleluia! Alleluia! Alleluia!...
- Salve, quis est?
- Bon dia, és el Cel això?
- Sí, sí. Vostè crida al Cel. Qui loqui vis?
- ¿Què hi seria Sant Llorenç? Li telefon des d’Alaior. Avui fa festa i vull felicitar-lo.
- Utique, beatus erit, ell s’estima molt Alaior. Li deix amb la nostra sintonia celestial, ja sé que és repetitiva, però son ordres de Sant Pere.
Alleluia! Alleluia!/ Alleluia! Alleluia! Alleluia!/ Quia regnat Dominus Deus omnipotens
Alleluia! Alleluia! Alleluia! Alleluia!...
- Salve, inquies
- Oh, és vostè Sant Llorenç? Que content que estic de parlar amb vostè un dia com avui. Ja sap que demà feim festa grossa en honor seu al poble d’Alaior. Bono, ja sé que la festa va ser dia deu, o sigui despús-ahir, però és que Alaior ho feim venir bé per no perdre feina i ho passam al cap de setmana següent. Ja sap que som un poble industrial i universitari, la tercera potència mundial de Menorca, segons el batle.
- Sí ja ho sé, ho sé tot. Sé que in omnia paratus per fer festa, a Alaior, sou del carpe diem, vosaltres, però pel meu sant a l’engròs. I jo m’estim molt Alaior. Per jo fan festa tots els pobles que s’han posat el meu nom, fan festa a Osca, on vaig néixer, a Roma, d’on som patró, com de Tivoli, de Rotterdam, del Canadà, de Perugia i de tants de pobles, que ja no duc el compte, per si n’hi ha un que em té encativat és Alaior. Verus amor, nullum novit haber modum.
- Ja, açò ho deu dir a tots.
- No, no. Ho dic ab imo pectore. Estic molt content d’Alaior, estic molt afavorit a l’escultura que em van fer i m’ho pas força bé seguint el jaleo des del terrat de ca na Divina, enguany he convidat a Sant Bernat i Sant Diego, estic segur que xalaran. De tota manera, jo crec que ja és bona hora de donar un poc de llum a una llegenda meva que circula per allà baix, i que no és més que una fake news que va fer rodar Sant Ambrosi per fer-me quedar com un màrtir. Ja saps que totes les idees han de tenir els seus màrtirs.
- Digui, digui, l’escolt amb atenció.
- És sobre açò de la parrilla i el costum de brindar per jo quan la gent fa una caliuada. Vostè ja sap que jo era el diaca encarregat dels diners i els béns de l’església, el tresorer, diguéssim, un home gris i poderós. No és que llavors l’església fos tan rica com avui, però ja teníem un raconet. El Pla de Pensions per a la vida eterna, que vaig idear jo, havia funcionat molt bé, sense cap reclamació, i l’església perseguida havia prosperat. L’emperador Valerià no ho va poder encobeir i va fer matar al papa Sixte II i a quatre dels set diaques de Roma, i jo vaig salvar la pell amb la condició de lliurar l’endemà els fons i béns reunits amb tanta paciència. La cosa és que no ho vaig fer. Ja sé que Ambrosi va dir que és perquè ho vaig repartir entre els pobres de Roma, encara que no és ben bé cert, ja que ho vaig amagar dins una cova, tot menys el sant grial que vaig enviar als meus concos d’Osca, on es va perdre per sempre. L’emperador, és clar, em va fer matar de la forma més cruel, estirat en unes graelles. N’Ambrosi conta que quan em van tenir socarrat per una banda, vaig jo i dic: «Ara em podeu donar la volta». I que quan ja feia olor de cremat, els vaig dir: «El dinar ja és cuit, bon profit». No fa falta dir-vos que això no pot ser. Però el que la gent no sap són els fets reials del que va passar el 10 d’agost de l’any 258 a Roma.
- No, conti, conti.
- Sí, que si no tempus edax rerum. Mira, en realitat, quan em va tenir estirat damunt ses brases, va fer un cabi d’aigua que tots els soldats romans van fugir a cobro i em van deixar tot sol, de manera que vaig agafar el cos d’un diaca que havien mig cremat el dia abans i el vaig posar al meu lloc, vaig prendre foc novament a la carbonilla i vaig marxar sa i estalvi. Vaig omplir dos sacs d’or a la cova i uns amics em portaren en barca fins a la Marca Hispànica, però pel camí ens aturarem a la Balearis Minor. Em vaig amagar a Magona, fins que vaig saber que l’emperador, temut de l’engany, havia enviat una legió per capturar-me i donar-me mort. Vaig fugir a l’interior de l’illa i, a uns 12 quilòmetres de Portus Magonis, dalt un turonet, vaig arribar al llogaret anomenat Ala Aurea, que els àrabs transformaren en Yhalor, de gent molt humil, a la qual vaig repartir el contingut d’un dels dos sacs que portava de Roma. A una falda del turó, mirant al nord, vaig deixar el sant grial en un gorg, que vaig tapar amb roques i macs, i vaig partir mar endins. Des d’aquell dies, els habitants d’Alaurea van posar el meu nom als seus fills.
- És una història molt polida, encara que vol dir que hem viscut enganats quasi dos mil anys.
- Per açò no passi pena, que vostès bé que es creuen els enganys que els fan cada dia des dels mitjans de comunicació, perquè gairebé sempre és més còmode creure una mentida que perseguir la veritat.
- Però, si en realitat no era màrtir com és que el van deixar entrar al Cel?
- I per què es pensa que a Alaurea vaig deixar només un dels dos sacs?
