De vegades les coses no són el que semblen, la idea de l’èxit fa que atorguem a les aparences un valor superior al que tenen. Li ho podeu demanar a Pedro Sánchez i a Alberto Núñez i si son sincers us ho explicaran. De vegades, l’èxit és una cosa insignificant, tant com el fracàs. Això no obstant, vivim presos en aquesta lluita d’assolir els nostres objectius en tost d’adaptar-nos a allò que realment ens guanyem. Després d’aquest rollo patatero anem al tema d’avui, que no és altre que presentar-vos al nostre heroi anònim de la setmana. No ha estat portada a cap revista ni a cap diari, no l’ha entrevistat cap gran comunicador, però la seva proesa és digne de ser escampada als quatre vents i en aquest humil magazine del dissabte li feim el lloc que es mereix. Però, com que tot té el seu contrast, també volem donar veu al màrtir anònim de la setmana, a la persona a la qual la realitat li recordà la insuportable lleugeresa de l’ésser, com deia Kundera quan era viu. Així és que intentarem fer una vídeo-trucada als nostres protagonistes.
Ring... ring... ring
- Bon dia. Vostè és el senyor Sebastià Pons?
- Sebastià sí, però Pons no, jo de llinatge som...
- No m’ho digui, que hem de mantenir el seu anonimat, per evitar que la fama li enteli els sentits. Jo li he posat Pons perquè és difícil que amb sis mil Pons que hi ha a Menorca algú trobi una referència que el pugui identificar.
- Com vostè digui, però encara no sé per què em telefona.
- Tot arribarà, a poc a poc anirem enfora. Ara hem de saludar a l’altre protagonista. Bon dia, Josep Portella d’Alaior.
- Sí, bono, som de Ciutadella i fa vint-i-cinc anys que vivim a Alaior. Però perdoni que li demani, com és que en Sebastià està protegit per s’anonimat i a jo m’exposa a un judici públic d’aquesta manera?
- Hi ha una raó indestructible: el seu és un cas de fracàs, de decepció, de frustració... i la millor manera de superar-lo és fer-lo públic, perquè vegi en la mirada del proïsme l’energia necessària per a aixecar-se.
- Vaja, vostè és un periodista-filòsof, com en Gomila o s’advocat mallorquí.
- Sense més preàmbuls, anem al tema amb en Sebastià. Vostè va viure un experiència única el passat dimarts, no és així?
- Correcte, feia estona que no hi anàvem i així que es matí, amb sa dona, vam anar a nedar a s’Arenal d’en Castell i vam posar taula per dinar davall es pins de dalt sa platja. Com ho sap?
- No, no em referesc a açò, jo vull dir al fosquet.
- Ah, clar es fosquet vam anar a Maó per veure sa nit d’art al port. Tenim una filla, perdó, una coneguda, que hi participava i volíem anar a veure-ho. A Maó sempre fan més coses que a Ciutadella. Així que mos vam mudar i cap a sa capital. Però açò no té cap mèrit.
- No, açò no, però expliqui què va passar amb l’aparcament.
- Ah, s’aparcament. Tota Menorca està igual, ja estam curats d’espant. Vam entrar per s’Arraval, carrer del Sol, pujada des Museu, sortida a s’Arraval, plaça Eivissa, ses cases de la GESA, per José María Quadrado, cap a Vasallo, que mai sé si és amb una o dues esses, i vam trobar un aparcament davant es Ramis. Vint minuts de donar voltes, però al final ho vam aconseguir.
- Enhorabona, Sebastià, noltros no vam tenir tanta sort.
- Un moment, Josep. Ara estarem amb tu. Aquí tenim en Sebastià, l’heroi anònim de la setmana, capaç de trobar aparcament en vint minuts a Maó. I aquí tenim l’altra cara de la moneda, en Josep. Conti, conti què li va passar.
- Bé, tampoc ho hem d’exagerar. Noltros també volíem anar a la Nit d’Art al port. Vam dir d’anar-hi amb bus fins s’estació i després baixar al port amb el de circumval·lació, que després de festes de Sant Llorenç no estam per segons quins esclatons, però com que era festa, de la Mare de Déu d’Agost a les set ja és fosc, i volíem quedar a fer un mos vam dir d’agafar es cotxo. Partim a les vuit del fosquet i entram a Maó per sa via Ronda, anant alerta amb es radars. Sa meva idea era aparcar dalt es passeig marítim i baixar amb s’ascensor. Però es veu que tothom havia pensat lo mateix: aparcaments plens, cotxes mal aparcats i una caravana de turismes, entre ells es nostro, que donàvem voltes i contribuíem així as caos circulatori. Vam anar as pàrquing de sa clínica i res, as pàrquing de Catisa i res, as pàrquing de sa benzinera i res, as pàrquing de sa Sínia des Cuc i res... sempre n’hi havia un davant que s’enfonyava abans que noltros. Quan dúiem trenta minuts de rellotge donant voltes, consumits quatre litres de benzina a 1,94, vam prendre una decisió dolorosa, però inevitable: vam tornar cap a Alaior. Però vol que li digui? No vam sentir cap frustració, fins i tot vam experimentar una certa satisfacció d’allunyar-nos d’aquell infern. Ja ho diuen els de l’Obsam: dia 15 d’agost, Menorca fa plena, ja no hi cap ningú més. Jo havia sentit dir moltes vegades açò de sa saturació, de sa necessitat de posar límits si no volem que faci un tro. Però ho has de viure.
- O sigui que no es va sentir ni fracassat ni frustrat? Molt interessant, açò deu voler dir que ja hem interioritzat col·lectivament que formam part d’aquesta saturació insuportable.
- Puc dir una cosa per animar a en Josep?
- Sí, és clar. Tot seu, Sebastià.
- Nosaltres vam aparcar, és cert, però després vam haver d’esperar mitja hora perquè un taxi mos recollís i mos baixés en es port i mitja hora més per pujar.
- Vaja, l’èxit també té les seves cares fosques. Els de documentació no m’ho havien dit.
- I ara rallaré jo, perquè tot s’ha de dir. Jo som sa dona d’en Sebastià i també era dins es cotxo. Resulta que amb es nirvis, aquest sant cos va aparcar en un lloc de càrrega i descàrrega. – No passarà res, va dir ell. Quan vam tornar, es cotxo no hi era. Vam haver d’anar a cercar-lo des dipòsit, pagar una multa i tornar a Ciutadella sense obrir sa boca. És el que deia vostè al principi des ses aparences.
- Vaja, m’ha destrossat es reportatge, senyora. Jo volia explicar que mai no s’ha de perdre l’esperança, que sempre és possible trobar un aparcament a Maó. I vostès el van trobar, però al dipòsit de la policia.
