En un article publicat fa uns quinze anys, Lluís Foix citava un comentari de Claudio Magris a l'obra de Max Weber «La política com a professió», en la qual es distingeixen dues formes fonamentals de l'acció política, inspirades respectivament en l'ètica de la convicció i l'ètica de la responsabilitat.
Els que segueixen l'ètica de la convicció actuen obeint fins al fons únicament els seus propis principis sense pertorbar-se per les conseqüències de les seves decisions. L'ètica de la responsabilitat pensa, en canvi, no sols en la puresa dels seus valors, sinó també i sobretot en les conseqüències dels seus actes.
I Foix afegia que, segurament, Weber se sorprendria en comprovar l'escassa responsabilitat dels nostres polítics que no mesuren l'abast de les decisions que prenen en funció de les seves conviccions sense tenir en compte els efectes que produeixen en la societat.
Res no ve més a tomb per explicar el moment polític que estem vivint aquests dies després de l'acord a què van arribar polítics pertanyents a diferents ideologies (algunes de les quals francament contraposades), per elegir Francina Armengol per ocupar la presidència del Congrés dels Diputats, però quan més bé podrem comprovar per quina classe d'ètica es regeixen els polítics serà en el moment en què hagin de decidir si confien la direcció del Govern a Pedro Sánchez (a partir dels acords a què hauran arribat), ja que els punts de partida i les conviccions, són en alguns casos, com ja he dit, contraposats.
Ja fa temps que Pedro Sánchez ve renunciant a l'ètica de les conviccions per assumir la de la responsabilitat. Primer va acceptar formar un govern amb Pablo Iglesias i el seu equip després d'haver afirmat que, de fer-ho, no podria dormir tranquil. Més tard va decidir els indults als condemnats en el «procés» després d'haver afirmat que mai no els indultaria, i va prosseguir la seva marxa eliminant del Codi penal el delicte de sedició per aconseguir pacificar la situació catalana, i cal dir que amb força èxit, perquè no sols ha desinflat el globus independentista que, al 2017 va estar a punt d’esclatar, sinó que ha aconseguit que el seu partit obtingués 19 diputats en aquella comunitat mentre els dos partits independentistes (Esquerra i Junts) només en sumaven 14, i la CUP no n’obtenia cap.
Sens dubte, des de l'oposició conservadora, no s'han escatimat les crítiques a aquesta política, titllant al president de «vendepatrias» i en algun cas, fins i tot de «traïdor». Tanmateix he de dir que aquesta crítica radical i gens mesurada és la més fàcil de fer, quan potser el que ha empès a Pedro Sánchez a actuar com ho ha fet hagi estat, precisament, d’haver adoptat l'ètica de la responsabilitat.
Respecte d’això, jo recordaria a Felipe González i a alguns vells socialistes (que, sens dubte, no ha estat tan durs en les seves crítiques a Pedro Sánchez com la gent del PP i de Vox, però Déu n’hi do, el que han arribat a dir!), que, al seu moment, també ells van optar per l’ètica de la responsabilitat quan van empènyer el PSOE a renunciar al marxisme i, anys més tard, a votar en favor de l’entrada d’Espanya a l'OTAN. En efecte, no crec que, en prendre aquelles decisions (la primera va implicar fins i tot la dimissió de Felipe González i un congrés extraordinari del partit), ho fessin en funció dels seus interessos personals, sinó basant-se en l'ètica de la responsabilitat que els va dur a canviar les velles doctrines, deixar de costat les seves conviccions i posar en moviment les energies socials que van impulsar la modernització del nostre país.
A nivell teòric, també va abordar aquesta qüestió Raymond Aron, un dels intel·lectuals conservadors més influents en el govern de França a la segona meitat del segle XX, en afirmar que la divisió entre les dues ètiques potser no és tan clara com alguns creuen perquè «no hi ha moral de la responsabilitat que no estigui inspirada en conviccions».
Sigui com vulgui, la veritat és que el pacte —qualsevol pacte polític i, sens dubte el que poden dur a terme el PSOE amb els independentistes catalans (a més de Sumar, PNB, Bildu i BNG)— no pot emparar-se tan sols en l'ètica del convenciment, ja que, sense renunciar a cap dels postulats que uns consideren indispensables mentre d’altres els titllen d’inassolibles, el pacte no podria donar-se, però no necessàriament aquestes renúncies, que sens dubte poden contradir els principis amb els quals aquests partits es van presentar a les eleccions, han de ser una traïció ni una manera espúria d'aconseguir el poder, com afirmaran segurament, si l'acord arriba, els portaveus de la bancada de la dreta, perquè no hi ha dubte que també poden ser una mostra d'haver optat per l'ètica de la responsabilitat després d'haver arribat al convenciment que l'altra alternativa política podria ser pitjor per al nostre país.
Dit això i acudint novament a Max Weber, penso no obstant que no hauríem de frivolitzar en l'anàlisi d'aquests dos tipus d'ètica, que fàcilment poden convertir-se en un clixé, ja que el pensador alemany traça molt sàviament el contrast entre tots dos, i una lectura atenta basta per posar en dubte aquest clixé. Diu Weber a «La política com a vocació»: «No és que l'ètica de la convicció sigui idèntica a la falta de responsabilitat o l'ètica de la responsabilitat a la falta de convicció. No es tracta en absolut d'això», i menys encara treu conclusions que puguin oferir-se als uns i els altres com a recepta, ja que «no es pot prescriure a ningú si cal actuar segons l'ètica de la convicció o segons l'ètica de la responsabilitat, ni dir-li quan [s'ha d'actuar] segons una i quan segons l'altra». Weber no creu, doncs, que estiguem davant una ètica bona i una altra dolenta, per dir-ho així, ni dona per descomptat la superioritat d'una sobre l'altra.
A més, ens prevé d'un possible error d'interpretació quan confonem l'ètica de la responsabilitat amb l'ètica de l'èxit. La política és, en un cert sentit, l'art del possible (d'aquí l'ètica de la responsabilitat), però no és tan sols la cerca de l‘«èxit» el que la justifica. «Personalment —escriu Weber— per res del món voldria que la nació s'apartés del reconeixement que els actes no sols tenen ‘valor pel seu èxit’ (o resultats), sinó que també són valuosos per la convicció que encarnen».
No és fàcil, doncs, dirimir sobre la bondat en el cas concret d'un comportament basat en l’ètica de la convicció o de la responsabilitat. I no obstant això, l'home ha de decidir, i ha de fer-ho honestament. Al cap i a la fi, Weber és un pluralista axiològic que contempla el conflicte de valors com l'ordit fonamental de l'experiència humana. Com ell diu molt bé, «la vida no coneix sinó aquesta eterna lluita entre déus», i és impossible unificar els punts de vista que poden tenir-se sobre la vida. El xoc entre les dues orientacions de valor que representen l'ètica de la responsabilitat i l'ètica de la convicció és, per tant, una manifestació més d'aquest pluralisme agònic traslladat a la vida política.
Sens dubte, en els dies que estem a punt de viure, tindrem l'oportunitat de contemplar com es desenvolupa aquesta lluita i de valorar quin ha estat el comportament dels qui, aliens a ella, haurem de sofrir (i acceptar, ni que sigui críticament) les conseqüències dels seus resultats.
