Quan Dolfo Vilafranca va anunciar que «és una aposta nostra donar serveis al Camí de Cavalls» ja podia preveure que molts illencs s’imaginarien caminant pel sender entre hamburgueseries, souvenirs, fisioterapeutes ambulants, màquines de cafè, hotelets only adults, la Mega Rana i el Simulador 10D, bugaderies d’autoservei, un lloguer de cavalls sense titulació, taxi-cavalls de tracció humana estil xinès, entre altres. El seu matís posterior va reduir la fantasia a coses útils per als bombers, wifi forestal i endolls per al mòbil, però el globus sonda ja volava.
Per açò, les reaccions van ser immediates. Amb el Camí de Cavalls, que va néixer com a dispositiu de defensa, molts es posen a la defensiva davant qualsevol potencial intervenció perquè hi veuen riscos associats a la invasió derivada del seu potencial turístic (promocionat per esquerra i dreta), precisament quan el seu objectiu inicial per part (quina cosa) de francesos i britànics era evitar invasions estrangeres. Curiositats de la història.
Des de la seva costosa recuperació, el Camí de Cavalls s’ha convertit en espai de pelegrinatge periòdic, capítol imprescindible de guies turístiques, dinamitzador de diumenges familiars, pista de carreres individuals i col·lectives, passarel·la de moda llampant, excursió escolar recurrent, escape room per a incauts, càstig per a sedentaris, photocall habitual i, sobretot, un paradigma del paisatge preservat.
Aquest èxit demostra que, independentment del que permeti el críptic PTI, el Camí de Cavalls no necessita més canvis que els quirúrgics i imperceptibles per millorar el manteniment i la seguretat (increïble que encara no s’hagi desviat el tram de la carretera de sa Mesquida per una discrepància tècnica sobre la paret mitgera). La gran afluència de senderistes al camí obliga, per una banda, sí, a garantir la integritat física dels senderistes i, per altra, també, a tenir molt clar que no s’han d’espatllar els fonaments de l’èxit del camí. Entre ells, l’austeritat en els serveis.
