- Bad morning, who calls me?
- Vaja, té un to de cridada molt calenta aquí baix.
- No és cosa meva, aquest és l’únic to permès al nostre regne, el capatàs és molt de Jim Morrisson i Jimi Hendrix.
- En primer lloc, perdoni que li rompi la sauna eterna, no voldria importunar-lo.
- No, no és cap molèstia. A l’inrevés, cridi quan vulgui. Açò és molt avorrit, no passa res mai. Fa quasi trenta anys que vaig baixar i és la primera cridada que rebo. Al funeral, el meu amic Henry em va dir que prest ens veuríem, però encara l’esper. Deu tenir els seus negocis allà dalt. Aquí estic, passant el dia jugant al dòmino amb Ronald, Abraham i el pobre Lyndon.
- No puc creure que Abraham sigui amb vostès.
- No es cregui tot el que diuen els llibres d’història i els guionistes de Hollywood, i molt menys els periodistes, sobretot els periodistes, són mala gent.
- Es refereix vostè a Carl Berstein i Bob Woodward?
- Efectivament, a aquests dos i a molts més, sobretot el David Frost.
- Veig que ens podrem entendre en català, mai no m’hauria pensat que vostè...
- No s’estranyi, una de les bondats del meu estat és que podem entendre totes les llengües del món. Les ànimes tenim aquesta facultat, som universals, no depenem del llenguatge dels mortals. Digui, com va tot per allà?
- Vol que li digui, com sempre. Rics i pobres, integrats i exclosos, sans i malalts, esquerres i dretes, sincers i mentiders, lleials i traïdors, solidaris i envejosos, alts i baixets, del nord i del sud, blancs i negres, moros i cristians... guerres a Europa, guerres a Àfrica, guerres a Àsia, guerres a Amèrica, carrera armamentista, col·lapse ambiental, crisi de sobrepoblació, epidèmies mundials, la indústria farmacèutica, la indústria petroliera, el Rubiales de torn, com sempre. Però, perdoni, jo en realitat li telefon perquè crec que vostè és la persona més autoritzada per parlar de Donald Trump i els seus problemes amb la justícia.
- Problemes amb la justícia? No em faci riure! I diu vostè que el món no barata. Mai ningú no s’hauria imaginat que un tipus con Donald Trump fos president del país més important del planeta Terra. Abans, els presidents es formaven en l’esforç i el sacrifici. Jo vaig començar a ser-ho als quatre anys, quan els meus pares, quàquers, em vam prohibir l’alcohol, el ball, l’enrenou i m’educaren en el pacifisme, la modèstia i la discreció. Li record que vaig ser el primer president nord-americà en donar la mà a Mao Zedong i qui va firmar la pau al Vietnam, ordenant la retirada de les tropes. Res d’això no es recorda avui. Jo vaig ser qui vaig acabar amb el servei militar obligatori als Estats Units, som el que vaig crear l’Agència de Protecció Ambiental fa seixanta-tres anys, qui va obrir la primera campanya estatal contra el càncer, qui va fer la llei que permetia per primera vegada l’accés de les dones als esports universitaris i l’eliminació de la segregació racial a les escoles del sud, jo vaig baixar l’edat mínima per ser elector dels 21 als 18 anys, jo vaig ser qui més terres va retornar als nadius.
- Bono, també va tenir que veure amb el cop militar a Xile i a altres països del sud.
- Un detall sense importància, coses de l’Henry. Tot el bé que vaig fer per res. De mi, només es recorda el Watergate. Si li demana a un alumne de secundària a Dallas: qui va ser Richard Nixon? Li dirà el president del Watergate. Per què m’ha cridat vostè? Perquè troba que amb la meva experiència puc rallar de Trump. El Watergate va ser una juguesca, res més, una cosa sense importància i em va condemnar per tota l’eternitat.
- No només va ser una qüestió de fer trampes en unes eleccions, sinó també de mentir!
- Ja!, de mentir diu? Aquesta sí que és bona! Digui’m el nom d’un president dels Estats Units que no hagi mentit? Lincoln va mentir en les negociacions amb el sud; McKinley va mentir per assegurar que Espanya havia enfonsat el US Maine i tenir l’excusa per iniciar la guerra a Cuba; Roosevelt va dir que mai els joves nord-americans serien enviats a una guerra a l’estranger, abans d’enviar-los a Europa; Eisenhower negà que USA feia volar avions espia sobre la URSS, fins que els soviètics van abatre un U-2; Kennedy va declarar el 1961 que EE UU mai no envairia Cuba mentre preparava la invasió; Johnson va mentir sobre les despeses de guerra al Vietnam i el nombre de víctimes; Reagan va dir que mai negociarien sobre els ostatges amb els iranians mentre estaven obertes les converses; Clinton va afirmar que mai havia tingut relacions sexuals amb Mònica Lewinsky; Bush es va inventar les armes de destrucció massiva de l’Iraq per fer una guerra; Obama va assegurar la cobertura sanitària, el Biden amb les mentides del abuelo. I vostè diu que jo vaig haver de dimitir per mentir? Als nord-americans els agrada que els seus presidents els enganin. I en general, a tothom. Vostè troba que els seus Juan Guerra, José María Aznar, Luis Bárcenas, José Manuel Villarejo, Jaume Matas, Jordi Pujol i companyia no riurien amb el Watergate? Perdoni que em posi així, sempre crec que vaig haver de plegar per haver enganat poc. O per haver nascut en un temps equivocat. Hagués estat president ara em farien sant. En el món actual ja no es distingeix la veritat de la mentida. Aquí té el més gran mentider de l’hemisferi nord, Donald Trump, el rei de les mentides. Diuen que tornarà guanyar. Va pagar per fer callar les prostitutes però no van callar totes; va emportar-se documents oficials de la Casa Blanca; va voler falsejar els resultats electorals a Georgia, va negociar amb els russos per guanyar les eleccions, va exaltar les masses perquè assaltessin armats la Casa Blanca i hi va haver morts. S’imagina vostè que a Espanya, un candidat derrotat arengui els seus fanàtics i que aquests assaltin armats el Congrés, s’hi facin forts, destrossin els símbols, provoquin víctimes... Em fa ganes de riure, en Tejero. Troba que aquest candidat es podria tornar presentar a unes eleccions? Idò, el nostre Trump sí, i no només s’hi presentarà, sinó que diuen que pot guanyar. I vostè em diu que el món segueix igual. No, el món va malament, amic meu. Li ho diu Richard Nixon, açò farà un tro.
