Deia A. Machado: «Tu verdad no, la Verdad; y ven conmigo a buscarla. La tuya, guárdatela».
Sempre m’ha fet pensar aquest pensament, valga la redundància, però tal com van les coses veig que, en general, som tan caparruts que no en tenim prou en no admetre les veritats dels altres i pretenem anar contra les veritats de la natura.
Que tots, o molts, portem un rei al cos ja és un pecat universal prou destructiu de nosaltres mateixos i de qui ens envolta, sobretot si és més feble.
En nom de la «seva» veritat hi ha energúmens que fan i organitzen guerres, això sí, des del confort dels seus despatxos.
Tenim els que defensen els seus ingressos sense mirar prim, ni tenir en compte el cost que pot tenir per l’economia dels altres.
Tots hem vist pocavergonyes descerebrats que defensen els seus lloc de privilegiats, negant l’evidència i fent-se aplaudir repartint diners i privilegis per mantenir poder i ser els amos del «cotarro».
Si ens hi fixem, veurem que, normalment, encara presumeixen de les seves aberracions amb una prepotència de caparruts integrals, traient pit, on si tinguessin dos dits de front i un polsim de dignitat, al menys farien un mutis i sortirien de l’escenari. Però fins hi tot d’això són incapaços.
Fins aquí he parlat de personatges als qui cadascun de nosaltres els hi podem posar nom, perquè ja han tingut cura de parlar-ne fins embafar els mitjans de comunicació i en tenim per triar i remenar.
Però i les veritats de la Natura? Aquí potser els caparruts som tots plegats.
Que fins hi tot el màxim dirigent religiós, com és el Papa Francesc, hagi de publicar una denúncia per despertar consciències i demanar, quasi suplicar, que tinguem cura de la creació, és un signe de fins on estem arribant.
Parodiant a Machado, podríem dir: El teu benestar no, el Benestar; i anem junts a cercar-lo. El teu, guarda-te’l!.
Encara més. Som tant caparruts que fem cases dins el bosc, a prop de les rieres, en terrenys insegurs. Deixem els cotxes on millor ens vagi i els altres ja s’apanyaran, ah això sí, si a mi em passa res que corri tothom a ajudar-me.
Ja ho deia aquell; primer jo, després jo i si queda res per a mi.
Quan assegut a la vorera del mar tranquil, per exemple a Menorca, veig sortir una barca motora a tot drap, amb un renou de motor que trenca tota la bellesa, fins i tot la del remor natural del mar, fent fugir tots els peixos de l’entorn, em pregunto: què deu pensar el boig que va dins la barca? El trist és que només pensa en ell mateix.
En veure els embassaments sense aigua vaig comentar a un entès; acabarem bevent aigua del mar! Em va respondre; ai amic, que en fa de temps que n’estàs bevent!
Perdoneu que m’hagi esplaiat amb vosaltres, però com feia una coneguda frase que va córrer molt pels canals de l’humor: «Perdoneu, però algú ho havia de dir».
Porteu-vos bé!
