Vint dies queden perquè en Feijóo se sotmeti a la investidura, i ja ha quedat més que clar que no hi té res a fer. Ahir es va reunir amb n’Abascal per confirmar que quan més s’apropa a Vox, més s’allunya d’altres potencials socis (com la dreta nacionalista) i, per tant, més enfora queda de la presidència d’Espanya. Poc té a fer ja en aquestes alçades el líder del PP, més que esperar a veure si en Sánchez no aconsegueix atreure una majoria parlamentària a favor seu i Feijóo aconsegueix una segona oportunitat electoral per fer-se amb l’Executiu, extrem que les enquestes tampoc acaben de veure clar.
Mentre en Feijóo es reunia amb n’Abascal, en Puigdemont compareixia a Brussel·les per fer públiques les condicions per negociar una investidura. I després de la posada en escena de l’expresident català, més la trobada de dilluns amb la vicepresidenta Yolanda Díaz, la impressió és que en Pedro Sánchez està més a prop d’assolir la investidura que fa uns dies.
El líder de Junts posa damunt la taula la condició indispensable per començar a xerrar que s’aprovi una amnistia, perquè tots els imputats i condemnats del Procés quedin impunes. Sorprèn que poca cosa hagi dit Puigdemont sobre el referèndum d’autodeterminació, més que és una qüestió que es deixa per més endavant i que ja es tractarà en les futures negociacions.
A hores d’ara, tothom sap, sigui d’esquerres o de dretes, que o hi ha amnistia o hi ha repetició electoral. L’amnistia no sols obre el camí cap a un nou govern progressista a Espanya, sinó que és necessària (com ja ho varen ser els indults als dirigents independentistes) per refer els ponts entre Catalunya i la resta del país, per tornar al camí de l’acord i la negociació, i deixar l’unilateralisme que durant molts anys s’ha aplicat a banda i banda. Ara bé, el gran dubte és si un Govern en funcions pot aprovar l’amnistia abans de començar les negociacions o bé Junts haurà de confiar en el PSOE perquè ho faci un cop en Sánchez sigui investit, si ho és, president d’Espanya.
