Combatre l’edatisme no és una causa popular. Se’n xerra poc. Què és? L’edatisme és menystenir, marginar i atribuir prejudicis a persones per la seva edat. A petita escala es practica quan als vells o als fillets se’ls tracta amb condescendència, com quan se’ls xerra amb veu impostada, somriure forçat i un discurs simplificat perquè creim que d’altra manera no ens entendran. A gran escala, consisteix a assimilar les persones majors a una despesa, a una plaça de geriàtric, a una molèstia, i als infants a un llast, una càrrega, un turment. Infantilitzar els majors també ho és.
El darrer cas d’edatisme és el d’una aerolínia que ha començat a oferir, a canvi d’un suplement, seients en zones exclusives per a adults, sense fillets. Res nou. Ja hi ha hotels només per a adults. Aquestes empreses no van per lliure. Obeeixen a una demanda, a un discurs social imperant que es basa en l’adultocentrisme de qui es veu pletòric de facultats i res no ha de malmetre el seu gaudi.
Hem construït una visió de la conciliació familiar i la criança segons la qual, tenir fills és una dura creu. Gairebé heroica. Els pares gaudeixen ara de llargs permisos en cada naixement i es facilita l’accés a les escoletes per ajudar a traginar aquesta creu. Mesures, per cert, que no han fet augmentar la natalitat. Dedicar hores als petitons es percep com un sacrifici, una gesta, en detriment de la santificada individualitat adulta. Tenc quatre fills i si me donessin un euro per cada vegada que m’han fet comentaris sobre la meva valentia, l’esforç que açò em deu suposar o la comparativa «jo amb dos (o un) ja vaig de cul», ja podria deixar d’escriure aquests articles.
Als avions hi ha més adults maleducats que xerren fort, s’aixequen constantment i es queixen per tot que fillets plorant o cridant. Però l’aerolínia mira pel negoci, i sap que l’edatisme té molts adeptes. Quina pena. Me qued amb el consol de, a l’avió, tenir-los identificats i enfora dels meus fills. I de saber que els han cobrat una quantitat important de doblers per ser uns babaus.
