- Hola, bon dia. Que hi seria en Gil?
- Sí, som jo. Es papà i sa mamà ara veuen es futbol i no s’hi poden posar.
- No fa falta, polit. Jo és amb tu que vull rallar.
- Per què?
- Perquè un pardalet m’ha dit que t’agraden molt es gegants.
- Quin pardalet?
- No, cap, és un recurs retòric, només. No n’hi ha cap, de pardalet, ho sé perquè ho sé i no té cap importància perquè ho sé.
- No l’entenc.
- Ja, perdona. És mal de fer rallar amb un fillet, i més per telèfon. Que t’agraden es gegants, sí o no?
- Sí, molt.
- I s’escola?
- Bono, no sempre.
- Ja tens ganes que acabi s’estiu per anar a escola?
- No, a jo m’agrada més s’estiu, sa platja, ses festes, sa paella de s’Arenal i es truficonos.
- I quants anys tens, Gil?
- Quasi quatre, ja som gros. Ara ja tenc un germà petit i jo som es gros. Açò me diuen es majors: Gil, tu ara que ets es gros... i així em subornen emocionalment un poc, perquè diuen que es grossos ja es porten bé i jo encara no sé què vol dir portar-se bé.
- I jo, saps qui som?
- No, un amic des papà o de l’avi Jaume?
- No, exactament, encara que també els conec. Jo som de nom Tomeu i visc a Maó. Si tu tens quasi 4 anys, jo ja en tenc quasi 100. Què trobes?
- És molt vell!
- Sí, però tenc uns amics que em conserven molt bé, tenen ànsia que no envelleixi. Saps, som molt amic d’en Llorenç i n’Eulàlia, d’Alaior; d’en Joan i na Rita, de Llucmaçanes; d’en Jaume i na Roser, des Castell; en Lluís i na Maria, de Sant Lluís; i en Martí i na Maria, des Mercadal, i de l’avi Perico i l’àvia Aguedet, de Llucmaçanes. Que ja saps qui som?
- No, no sé.
- Som en Tomeu, es gegant de Maó, s’homo de na Guida.
- Oh, en Tomeu? Es gegant?
- Sí, però no fa falta que ho contis en es teus pares. Ja saps que es gegants només podem rallar amb es fiets, es majors no mos senten. Que t’agraden es gegants?
- Sí, molt, sobretot en Pitxitxi.
- Qui és en Pitxitxi?
- Viu a Bilbao i va vestit de futbolista amb un mocador pes cap. Balla molt bé. Som amic seu. M’hi vaig posar dins i tot. És molt alt.
- No el conec, en Pitxitxi, i mira que en conec molts de gegants, d’ençà que van venir es de Matadepera, cada any mos visiten gegants de tota Espanya. A jo, encara que som molt vell, també m’agrada viatjar. Em donaràs es telèfon del teu amic Pitxitxi, a veure si mos convida a la semana grande. Ja t’he dit que prest farem cent anys, jo i na Guida. Vam arribar a les festes de Gràcia per primera vegada l’any 1934, bono, llavors es deien Fiestas Populares de Septiembre perquè era sa República.
- Que és sa República?
- Quan siguis gros t’ho contaré.
- Ja hi som, de vegades som gros i de vegades som petit, segons com convengui en es majors.
- Sa vida és així, Gil. Feia poc que mos havien fet a El Ingenio, a Barcelona. Abans, l’any 1929, havia vingut una altra parella de viatge de noces, però només van venir un any. El 1934 vam venir noltros, llogats per l’Ajuntament. Es batle, en Pons Sitges, ens va rebre com a fills de Maó. Noltros vam néixer com a rei i reina, una cosa molt rara en temps de la Segona República. Vam passejar tres dies dins Maó, a jo em va dur en Josep Portella Sintes, que crec que és família d’aquest que escriu pes diari. No sé si t’han contat que aquell any, na Guida va caure i es va rompre un braç i va quedar amb la cara malferida. I per aquest motiu vam quedar a viure per sempre més a Maó. Es batle no sabia com ho havia de fer per tornar-nos a Barcelona, amb na Guida mig morta, fins que se li va ocórrer que la millor solució era no tornar-nos. Va ser per açò que s’Ajuntament mos va comprar per 500 pessetes, açò sí, sense sa roba. Sa roba ja mos la van fer aquí. Sa roba de na Guida la va fer na Guida d’Alaior, una modista que vivia a sa costa Deyà, i sa roba meva la van fer a can Terrés, de s’Esplanada. T’he de dir, que ningú va cobrar una pesseta per sa feina de fer-nos es vestits que havia dissenyat el senyor Hernández Sanz, que era l’arxiver i cronista municipal. Però va arribar sa guerra i, fins al 1939, no vam tornar sortir. Llavors, només sortíem per les festes de Maó, amb una colla de capgrossos. Així va ser durant molts d’anys, fins que el 1992 es va crear la Colla de Geganters a posta per dur-nos a una trobada de gegants a Matadepera, on mos havien convidat. Així vam començar a conèixer en es nostres amics, que mos han acompanyat des de llavors, que han tingut ànsia de noltros. Ells mos van posar música formant un grup de grallers. Ells van crear es nostres nous amics al llarg d’aquests anys. Ells mos van treure a passejar en altres festes de l’any i van fer que tots es fillets de Maó mos estimessin. Sense ells, na Guida i jo no seríem el que som, no podríem escampar s’alegria pes carrers, no podríem fer que es fillets i ses filletes com tu badessin uns ulls com a plats. A tu, per què t’agraden els gegants?
- Per mon pare i per ma mare.
- Ah, no m’ho havien dit mai. I com és açò?
- Perquè són ses estones que puc compartir més ses festes amb mon pare i ma mare. Ells estan tan contents com jo, piquen de mans com jo, ballen com jo, canten com jo, us veuen com jo, com persones de ver. Quan veuen que jo estic content també estan contents. Mon pare em puja a becoll, de vegades també ma mare i em sent tan gegant com voltros. Per açò m’estim es gegants, perquè m’estim a mon pare i a ma mare.
- T’entenc, Gil. Jo també m’hi fix, teniu tots sa mateixa mirada. Si m’haguessis de demanar un desig, quin desig em demanaries.
- En puc demanar tres?
- Val, farem una excepció.
- Primer, un truficono; segon, que sempre pugui rallar amb voltros; i tercer, que convideu en Pitxitxi a Menorca. Ell estaria molt content, i en Diego també.
- No et puc prometre res, però ho intentaré. Però, qui és en Diego?
- En Diego és es meu gegant. Me’l van fer els meus pares i ja hem sortit junts al passa-carrers de Sant Llorenç.
- Idò, haurem de convidar en Diego, també.
