El professor de filosofia, Antoni Barber, publicava el passat diumenge a les pàgines del diari MENORCA un article que intitulà «El problema identitari» en el qual constatava, crec que molt encertadament, que el tret més característic de les societats contemporànies és el dinamisme intern afegit al fet de la diversitat, un fet, aquest, que, tant per un costat com per l'altre, afecta a la qüestió de la identitat nacional.
Deia: «Si parlem a nivell estatal, els partits polítics es poden classificar en dos grups: els enyoradissos de l'Estat-nació en termes d’unitat nacional, i els oberts al reconeixement de la pluralitat —inherent a la vida social mateixa— i diversitat nacional de l'Estat espanyol. Filosòficament, aquesta negació del fet plurinacional s'ha d'equiparar a la negació de l'alteritat, però assumint que aquesta negació es pot produir per part dels dos costats, impossibilitant la convivència». I després de fer aquesta afirmació, en feia una altra per alertar-nos, perquè —deia— que «un fracàs polític en aquest terreny és un fracàs en la capacitat de comprensió de la realitat mateixa de les coses, i no ja en uns termes —només— teòrics o conceptuals, sinó —a més— pràctics i ètico-polítics».
Avui, a Espanya, Vox és un partit que, indiscutiblement, podem situar en el primer grup que descriu el professor Barber —el dels enyoradissos de l'Estat-nació en termes d’unitat nacional—, i crec que el PP també ha de situar-s’hi si tenim en compte les declaracions que aquests dies escoltem als seus dirigents contra la possibilitat d’un pacte amb els nacionalistes (independentistes) catalans i bascs, els quals, lògicament, hem de situar en el segon grup —el dels que creuen en la diversitat nacional de l‘Estat espanyol—.
I si hem de fer cas al professor, l’article del qual estic comentant, no hi ha dubte que el xoc entre els dos grups —la impossibilitat d’arribar a un acord i, en alguns casos, fins i tot de diàleg— l’haurem de conceptuar com un fracàs en la capacitat de comprensió de la realitat mateixa de les coses.
I el PSOE? Em fa de mal dir perquè, si més no fins avui, el PSOE, encara que amb un llenguatge no tant directe ni radical, també s’ha situat tradicionalment en el costat dels qui es mostren enyoradissos de l’Estat-nació, tot i que amb algunes excepcions... diguem que moderades (per exemple la mallorquina Armengol o el valencià Ximo Puig), però amb altres que en són clarament partidaris (García Page o Lambán, per parlar de líders actuals, perquè si cerquem en els antics, en trobaríem molts més, com Guerra, Rodríguez Ibarra o Bono, per citar-ne tan sols alguns). I fins és possible que fins i tot i hauríem pogut ubicar també el mateix Pedro Sánchez a l’època que pretenia formar govern amb Ciudadanos d’Albert Rivera, encara que un bany de realitat —aquesta capacitat de comprensió de les coses, de què parla el professor Barber— l’ha situat davant una perspectiva diferent, ja que, davant la possibilitat de formar un nou govern, sembla que estigui disposat a tractar la idea d’una Espanya plurinacional que, en un grau o un altre, d’alguna manera haurà d’assumir si vol el suport dels nacionalistes bascs i catalans.
El panorama és, per tant, complicat perquè aquest «tocar de peus a terra» en un sistema democràtic com el nostre no es pot fer al marge de la Constitució, i val a dir que tenim una Constitució que, entre moltes virtuts, presenta, al meu criteri, un defecte molt important: que és pràcticament immodificable en els seus trets fonamentals. No tenim, doncs, una constitució de les que, atenent al procediment de reforma, pugui qualificar-se de «flexible», com és el cas de la Carta Magna del Regne Unit (signada al segle XIII), que pot ser modificada pel Parlament sense una tramitació especial; sinó que tenim una constitució «rígida», que contempla procediments especials que, recollits a la mateixa Llei fonamental, preveuen la seva modificació seguint uns tràmits específics i, en la major part dels casos, agreujats o més complexos en comparació amb els procediments legislatius ordinaris. De fet i per simplificar, avui, la Constitució espanyola, en qüestions fonamentals, és pràcticament immodificable.
Això significa que els pactes que pugui signar Pedro Sánchez amb els partits nacionalistes difícilment poden acceptar un referèndum d’autodeterminació, com el que exigeix Junts i també Esquerra Republicana, perquè, en l’esquema vigent, la sobirania recau en el poble espanyol en el seu conjunt, i això significa que una part no pot decidir sense l’acord del tot. I també presenta dificultats una amnistia, com la reclamada per aquests mateixos partits, encara que en aquest punt la qüestió no està tan clara, a pesar que hi ha constitucionalistes que la refusen de manera radical.
De tot això en sembla conscient el mateix Junqueras que, en unes declaracions a «La Vanguardia» del passat diumenge, diu: «l’amnistia és fonamental i en els últims quatre anys hem desbrossat el camí perquè ara sigui possible. Però també és rellevant que la qüestió del dret a decidir estigui present a la mesa de negociació política entre els governs d’Espanya i Catalunya». No és gaire diferent del que —amb més soroll i parafernàlia— ha dit també Puigdemont, en aparcar el referèndum i reclamar una llei d’amnistia «que inclogui l’ampli espectre de la repressió iniciada des d’abans de la consulta del 9-N del 2014».
És com si diguessin: l’amnistia és innegociable i de l’autodeterminació n’haurem de parlar, però no per formar el nou govern. Tanmateix, serà en el marc força encotillat de la Constitució que s’haurà de produir el diàleg entre el PSOE i els independentistes catalans, i és també en aquest marc que hem de llegir la proposta feta pel lehendakari del govern basc, Íñigo Urkullu i pel president d’aquest partit, Andoni Ortuzar; proposta que parteix de la idea que la negociació de la investidura de Pedro Sánchez pot obrir una oportunitat per repensar el model d’Estat.
En efecte, ens agradi més o menys, el que no crec que pugem acceptar és que el fet de negar-se Pedro Sánchez a donar suport a l’oferta feta per Feijóo impliqui «evitar la democràcia», com s’ha escrit en aquest mateix diari. Com si només PP i PSOE en fossin els garants. Perquè també els partits nacionalistes són democràtics i poden defensar un sistema plurinacional que no concordi amb el que ha estat vigent fins avui. I aquest és, si més no a nivell teòric, el que, des de la capital alabesa, seu de la Lehendakaritza, Urkullu ha intentat fer recuperant la iniciativa amb una proposta de repensar el model d’Estat per mitjà d’un instrument singular com seria la «convenció constitucional». Es tracta, evidentment —i aquesta és la qüestió més problemàtica— d'una fórmula que beu de la tradició política anglosaxona i que té també recorregut a la Unió Europea, que cerca un nou consens en clau plurinacional, però dins el marc de la Constitució.
La fórmula basca, que tindrà, certament, moltes dificultats per ser viable, perquè no sols el PSOE diu que no és la seva, sinó que també Junqueras no la veu factible des de posicions catalanes, pensa més a «reinterpretar» la Carta Magna que no a «reformar-la» (conscient de la rigidesa constitucional a què m’he referit), però té, encara que a Esquerra i a Junts no els convenci, molt en compte l'escenari català. El lehendakari fa, en realitat, una lectura general de la problemàtica territorial, atén als números que calen per aconseguir majories i pensa buscar solucions conjuntes i de calat, ja que una renovació del marc d'autogovern basc no exigiria un plantejament tan profund com el que proposa.
És, doncs, evident que el PNB no vol una repetició electoral i, sens dubte, com ha subratllat per activa i per passiva, no recolzarà la investidura de Feijóo. La seva única alternativa passa per buscar que es reediti un govern de caràcter progressista que obri la porta a la plurinacionalitat. Vol que aquesta opció prosperi i per això es mostra constructiu i propositiu. Però és evident que aquesta via no funcionarà sense Junts i Esquerra a l'equació. I no oblidem que, també el PSOE, és imprescindible per provocar un canvi que, si no s’aconsegueix, implicarà un fracàs en la capacitat de comprensió de la realitat de què ens parlava el passat diumenge el professor Antoni Barber.
