Se’ns narra que algú que vivia a un poble petit, sentia una atracció especial per la bellesa i la grandesa de la naturalesa i de les persones que el rodejaven. Un dia mentre caminava pel camp, es va trobar amb una papallona enganxada, caçada a una teranyina. La papallona lluitava per alliberar-se, però no podia. Aquest senzill ciutadà amant de la naturalesa, va observar atentament l’escena durant un moment i just després es va decidir ajudar a la papallona.
Amb molta cura la va alliberar i la va mirar complagut mentre descansava a la seva mà. La quietud de la papallona era tot un signe d’agraïment a qui l’havia alliberada, i just un moment després va decidir prendre el vol en direcció al sol.
Veient-la volar, el seu alliberador es va sentir feliç senzillament per haver-la ajudat al fet que pogués fruir d’un espai que li regalava la possibilitat d’un vol sense entrebancs.
Mentre seguia el seu camí, l’amant de la llibertat de la papallona es va adonar que en els petits gests viscuts hi descansava la grandesa humana. Cada batec del seu cor li deia: «La teva vida és en realitat un espai ple d’esperança i significat. Viu amb atenció cada moment».
A partir d’aquesta experiència viscuda, aquest bon ciutadà començà a escampar entre la gent del poble el que li va resultar del tot evident, però que per ser-ho, uns i altres necessitam aturar-nos, ja que tot gaudeix de significat sols si caminam atents i en pau.
La lliçó d’aquesta narració és clara: El sentit i la felicitat d’una vida no està a omplir-se d’activitats, d’èxit o renom. No està a fer i desfer sense atenció, indiferents a tot i a tots. El sentit d’una vida està a viure situacions i relacions que satisfan quan adoptam una actitud positiva amb les persones, amb la naturalesa, amb un mateix.
Personalment, em satisfà escoltar amb atenció a qui em comunica alguna cosa. Em satisfà el somriure de qui passa al meu costat valorant-me. Em satisfà la companyia d’una persona amiga que, sols amb la seva presència, sols regalant-me un poc del seu temps, m’omple de joia. Em satisfà veure com algú acompanya agradablement a qui necessita ajuda. Em satisfà la innocència d’un infant que enmig d’una situació més o manco seriosa és capaç de divertir-se al seu entorn amb total innocència. Em satisfà la inquietud i el dinamisme d’un jove que viu vessant interès i ideals... Sí, moltes coses senzilles em satisfan si emprenc entorn d’elles una actitud positiva. Així, em satisfà una paraula assenyada sortida del cor d’una persona gran; el diàleg familiar fet amb respecte i amor; una mirada als ulls d’algú que el sent a prop; adonar-me de la importància de la infinitud, de la bellesa d’un dia clar; la riquesa de la pluja, la lluminositat del sol, la música del cant dels ocells, la varietat i llibertat dels arbres, el silenci que es viu en el cim de les muntanyes, la pregària viscuda en qualsevol espai, el bon humor, una actitud de recerca, la família, el cau d’una comunitat, d’una Parròquia acollidora...
Conscient de que em satisfà, desig cada vegada més viure els detalls, les experiències de cada dia amb més atenció. Prestar atenció a les coses que vivim i a les persones que tractem és donar i rebre la carícia més gran, la més especial.
Passades ja les festes de tots els nostres pobles he de dir que cada any em satisfà la riquesa humana viscuda en elles: alegria, saludes, cases obertes, taules compartides... I em satisfà també, a hores d’ara, la il·lusió de tants i tantes per iniciar un nou curs escolar, una bona formació acadèmica, una excel·lent preparació catequètica, un anar fent esperançat i obert a les sorpreses d’una vida que és vida precisament quan sorprèn i demana atenció, col·laboració i valor per acollir-la.
Una vegada més em sent cridat a viure la vida que flueix acollint, com ho fa qualsevol riu o font, la sorpresa del seu recorregut.
