Fa cent anys rodons, Ignasi Ferretjans va ésser empaperat per l’autoritat militar a causa dels suposats improperis que va dedicar a l’exèrcit en un míting en contra de la guerra del Marroc. Cal suposar que va denunciar el cost en vides que suposava la defensa dels interessos oligàrquics. Amb tot, la cúpula militar va sentir-se injuriada, de manera que el líder socialista va optar per tocar el dos. Va refugiar-se a Barcelona i va ésser un fugir del fang i caure al barranc, perquè aquell mes de setembre el general Primo de Rivera va perpetrar un cop d’Estat amb Catalunya en el punt de mira. Encara no havia assumit el poder absolut i ja tupava la llengua catalana amb vara de matalasser. El pronunciament va produir-se a mitjans setembre, de manera que les autoritats balears d’ara mateix, tan identificades amb la parafernàlia primoriverista, són a temps de celebrar-ho institucionalment sense estar-se de res.
Del cert que el senyor Gabriel Le Senne n’estaria ben satisfet de convocar els grups parlamentaris a fer un minut de mamballetes en commemoració de l’efemèride. El marquès d’Estella va dissoldre la Mancomunitat, que és el que aspira a fer el senyor Le Senne amb el parlament que presideix. Altres dels signes més cridaners del primoriverisme, com són ara la profusió de banderes borbòniques en els balcons, la sacralització de l’ordre públic o la voluntat de convertir la llengua catalana en clofolla de cacauet, formen part del pacte institucional que signaren la camarada Idoia i el camarada Sagreras, en nom de Vox i Pepé. Si més no, bona part de les decisions que han pres les camarilles de la senyora Prohens abonen aquesta convicció. Les referides a donar canya a la llengua, sobretot. Darrerament ha destacat la consellera de Salut en anul·lar l’obligació dels metges castellanoparlants a entendre els malalts que s’expressin en català. Tots en sabem els detalls, no cal insistir-hi gaire. Sols un parèntesi. Ha mort la lingüista Carme Junyent, una persona sàvia. I ens ha llegat un article clarificador, Morir-se en català. Si la senyora García el llegeix, és probable que s’adoni del paper penós que ha acceptat assumir. En fi...! Per tal de relativitzar la barrabassada que acaba de cometre, la senyora García afirma que mai no s’ha trobat incòmoda amb cap pacient per qüestions de llengua. No s’adona que s’hauria de demanar si els pacients s’han sentit còmodes amb ella. Fa més de vint-i-cinc anys, la senyora García ja exercia la medicina a l’arxipèlag.
En català, però, no en diu ni pruna. Aquest fet ja invalida a qualsevol per exercir un alt càrrec en el Govern, tot i que probablement, en el seu cas, va ésser un mèrit més que un desmèrit. Ben segur que la camarada Idoia i el camarada Sagreras ho tingueren en compte a l’hora de fer-li confiança. I no s’equivocaren. Amb tres mesos la senyora García n’ha tingut prou per a demostrar-los l’encert. La presidenta Prohens ha d’estar-ne ben satisfeta, perquè a cada nou menyspreu a la llengua dels mallorquins i, per tant, als mallorquins, pot recordar-nos (i bé que ens ho recorda) que dona compliment a tot allò que havia promès en campanya electoral. Cas que la meva proposta de commemorar el cop d’Estat del 1923 reeixís, convindria que els tres hurra de rigor (ja ho sabeu, hip, hip hurra!) els pronunciés ella, la presidenta. S’ha guanyat el privilegi.
