Saber perdonar és necessari. Quants matrimonis superarien la durada d’un cicle olímpic sense perdonar? No vol dir oblidar ni tolerar la reincidència. És deixar passar el càstig, abandonar la rancúnia, entendre l’error. El perdó ha de ser sincer per funcionar. A casa cadascú gestiona els límits entre perdó i permissivitat. En l’àmbit públic, el perdó, l’amnistia, tenen el risc de transmetre la sensació d’impunitat, de justícia a la carta, de tolerància excessiva amb els abusos.
Per açò, Adolfo Vilafranca no ha perdonat la falta festiva de la seva directora insular. No l’ha sentenciada la gravetat del fet, sinó la inconvenient imatge d’un abús sense càstig en un espai idíl·lic, desitjat, restringit. Si la festa d’aniversari hagués consistit a practicar escalada als vells molins de Milà, en qualcar els fillets en gronxadors penjats a les artrítiques aspes com a prova pilot per donar-les un ús més enllà de les cures pal·liatives, la reacció hauria estat una altra.
Ara es xerra d’una hipotètica amnistia als catalans processats pel procés com d’una catàstrofe similar a la darrera glaciació, la pesta negra o una llarga caiguda de WhatsApp per a un adolescent. Hi ha una gran coincidència de noms i perfil ideològic entre els que ara s’escandalitzen per aquesta possibilitat de perdó i els que defensen com a centurions pretorians la transició a la democràcia de 1975, que va comportar un perdó dolorós per a molts còmplices actius de la dictadura. Tampoc es van escaldufar amb l’amnistia fiscal d’il·lustres beneficiaris de 2012 ni amb el perdó als bancs que no tornen diners rebuts a la crisi de 2008.
El mateix partit que ationa els escarafalls contra l’amnistia catalana és el que proposa a Balears una amnistia per a les construccions il·legals en rústic, defensant que són els habitatges de gent humil. Si és així, supòs que les piscines d’aquestes cases, per exemple, quedaran fora del perdó a l’infractor i es taparan.
En l’amor i la cosa pública, el perdó funciona a conveniència, a la carta. I la memòria també.
