Dimarts va ser un dia important i històric. Important perquè es produeix un canvi de molta transcendència i històric perquè no havia passat abans. El valor primer dels pobles és la seva llengua i cultura, a través de les quals ens expressem i ens comuniquem. La llengua que compartim és l’element bàsic de la cultura que ens és pròpia. Espanya és un país plurilingüe, això és que hi conviuen moltes llengües amb la castellana: les tres cooficials: gallec, basc i català, així com altres menys presents com l’aranès, el bable, etcètera.
Si Espanya és un país plurilingüe i el Congrés de diputats és la representació política d’Espanya, és de caixó que el Congrés també ha de ser plurilingüe. No ho ha estat mai abans, precisament perquè se li ha atorgat a la llengua un component també polític per formar part del debat «vosaltres» i «nosaltres». Ahir, açò es va acabar. Ahir, per primera vegada, els diputats van poder parlar amb els seus idiomes i la resta de diputats ho van poder entendre tot gràcies a les noves tecnologies, que faciliten des de fa anys l’enteniment i més que ho faran en el futur, tots menys els de Vox que van abandonar el Congrés per no haver de veure-ho. Els diputats del Partit Popular van quedar però sense seguir la traducció com a protesta perquè la mesura es posa en funcionament abans d’aprovar la modificació del reglament de la cambra, però no sense menystenir la iniciativa.
És de lloar el canvi del PSOE, que fa mesos es mostrava contrari a la mesura i que ara l’anima. I què ha de fer? L’empenta ha estat de Sumar i els partits nacionalistes i crec que repara una injustícia. Ja sabem que tots ens entenem en castellà, com sabem que per a molta gent amb una altra llengua li és difícil expressar-se bé amb la comuna. Escoltar totes les llengües d’Espanya al Congrés ens parla de la riquesa cultural d’aquest estat. És una cosa de la qual ens hauríem de sentir orgullosos. Que content que estaria si almenys alguns diputats coneguessin altres llengües a part de la castellana. Que content si de la mateixa manera que s’ha d’estudiar una segona llengua estrangera, també s’hagués d’estudiar arreu una segona llengua espanyola. Que bo que seria açò per la convivència. Que tristes que són aquestes postures que a banda i banda pretenen que el castellà sigui patrimoni de la dreta.
Sí, ja he escoltat els portaveus independentistes que diuen que això és una passa cap a la independència. Així fan un flac favor a la defensa de la llengua perquè li atorguen una naturalesa de lluita política i la situen en el centre dels enfrontaments. La llengua, no com a instrument d’entesa i comunicació, sinó com a arma. Almenys, així ho crec jo. Per tant, el que hauríem d’intentar, tots i totes, és normalitzar la presència de les llengües al Congrés i al Senat, que no debades se li diu cambra de representació territorial. Ho dic perquè Vox ja anuncia que presentarà una proposta perquè només s’empri el castellà, crec que diuen el español, per obligar el PP a definir-se, ja que al Senat tenen la majoria.
