Dues grans pedres, una vertical aguanta una horitzontal. Sense ciment. No va ser senzill, segur. Efectiu, sí. Qualsevol ruixat deixa ara un rastre d’avaries en edificis moderns, però les taules aguanten. També han aguantat l’instint destructiu dels humans, que no és poc. Un dels encants de les taules, element peculiar de la cultura talaiòtica, és el misteri que les envolta.
Qui va tenir la idea? Va ser l’artista de moda a l’Illa? O es va fer un procés participatiu amb tallers i brainstormings? Un concurs d’idees? Va ser en Toni, un líder orgullós del seu nom? Hi havia opcions i es va votar? Va rebre crítiques? Algú va dir que construir-les era una bestiesa i que millor destinar els recursos públics a coses realment útils?
Acordat el disseny, es van passar anys elaborant un pla director insular de taules amb mil reunions i informes o es van posar per feina tot d’una? Es van aixecar de forma coordinada o van proliferar per imitació del tipus si ell en té una jo en vull una altra més grossa? Es va haver d’esperar una tediosa eternitat per tenir cada llicència d’obra?
Ja a l’obra, com van moure les pedres sense recursos mecànics? Es va explotar algú dient-li que almanco tenia feina? Quant van tardar? Quantes taules es podien fer en els 14 anys que s’ha tardat a aconseguir la declaració de la Unesco? Van participar voluntaris com a l’Illa del Rei? Algú va dir que tenia un cunyat que ho faria més barat? Hi havia jubilats criticant? Alguna va caure en poc temps i no ho sabem? Un il·luminat graciós va dir «açò un dia serà patrimoni mundial»?
Per a què servia una taula? Aguantava cosa? Se li atorga una funció simbòlica, com als radars de Maó. Era un majestàtic referent religiós, com una catedral, o classista, com un iot de luxe? Volien ser a prop del cel? Seia gent a la seva fresca ombra o no feia tanta falta com ara? Algú va proposar reformar-ne alguna ja vella per fer-hi un conservatori?
Ara que són patrimoni mundial, surt una nova pregunta: ho sabrem aprofitar bé? Misteris.
