Una fina retxa

Manel Gómez27/09/23 4:01

Una persona surt de la seu de Creu Roja, te sona, la tens vista. Continues el camí. La imatge te torna a la ment i te demanes si deu ser del voluntariat, si deu tenir algun càrrec o si hi deu haver anat per colque tràmit… Però també te planteges si podria ser allà per demanar colque ajuda, personal o per a un altre. Ara no saps com pot acabar ningú, la inseguretat s'ha instal·lat a les nostres vides. Abans passaven penúries econòmiques sempre els mateixos, que no milloraven mai gaire, però la classe mitjana, i els treballadors amb un mínim de recursos, no acostumaven a veure’s amb necessitats, almanco d’un dia per l’altre. Tens la sensació que ara és més bo de fer acabar en una situació desesperada i que és més prima la línia que separa el benestar de la pobresa.

Hauríem d’exigir un mínim d’estabilitat i dignitat per a tots, però també saber viure feliçment sense un consum extremat i continu. A unes imatges, gent a Brasil amb pocs recursos -es nota- es refresquen dins una espècie de safareig, tothom somriu i molts ballen. A una foto d’un poble que noltros consideraríem miserable, a Índia, adults riuen i fillets juguen alegres. Tal vegada felicitat i riquesa material no són tan directament proporcionals.

En fi, que tot és relatiu, sobretot allò que cadascú considera necessari per a la seva felicitat. Avui ets ric i demà tal vegada pobre, ara desgraciat i després potser feliç, o tot a la vegada, o res de tot açò, i aquests diferents estats i situacions estan separats només per una prima línia.

hvacui.blogspot.com