La possibilitat d’emprar les diferents llengües oficials de l’Estat al Congrés dels Diputats (de l’Estat), lluny de ser una mesura de normalitat política i democràtica que repara la prohibició anterior, està sent motiu de furibundes batalles polítiques.
Aquests temps convulsos, marcats per l’airejament de les fòbies que manifesten les formacions de la dreta i, sobretot, la ultradreta cap a la diversitat, la llengua catalana torna a ser al centre dels atacs, que menysté de forma grollera les llengües pròpies i oficials dels propis territoris. Un extrem el representa la proposta de Llei recent presentada per Vox en què es castiga l’ús del català de les administracions amb sancions desorbitades incloses (proposta que, segurament, no passaria els pertinents filtres jurídics i que ja ha suposat un enfrontament amb els socis de govern del PP).
En tot cas, tornant a l’ús del català, l’èuscar o el gallec al Congrés, hem vist com es desfermava la fúria iracunda provinent dels sectors més contraris a l’acceptació de la diversitat lingüística. I m’agradaria analitzar el sentit i l’origen d’aquesta repulsió, perquè amaga un sentit claríssim de superioritat lingüística. Qualcú que hagi seguit aquesta qüestió podria pensar que no acceptar aquestes llengües és per un sentit pràctic (tothom entén i sap parlar el castellà) o econòmic (no caldria gastar en traductors), però la resposta és tan desproporcionada i aixeca tanta víscera que es fa difícil pensar que aquests en són els motius veritables. I és que la cosa va molt més enfora. Del que es tracta és que l’entrada al cor de les institucions espanyoles de les llengües que no són la castellana trenquen amb la idea que l’única possibilitat de tractar temes d’abast estatal i de govern central és en llengua castellana. Dit d’una altra manera, l’única manera de ser espanyol en general és parlant espanyol.
La jurisprudència lingüística és un tema que pot suscitar (i suscita) nombrosos estudis i interpretacions. Les darreres sentències del Tribunal Constitucional en aquest sentit així ho demostren: quan durant tota l’època democràtica el mateix TC ha avalat i donat suport als sistemes de discriminació positiva de les llengües minoritzades, que també són oficials en els diferents territoris espanyols, com és el cas de la immersió lingüística al sistema eductiu, els darrers anys (coincidint amb el viratge cap a la dreta del debat polític espanyol) hi ha hagut una sèrie de sentències que posen en dubte aquest plantejament bàsic en què es van bastir les polítiques lingüístiques des de l’inici de la democràcia ençà. No deim res nou que no s’hagi dit si assenyalam que en aquest estat les lectures jurídiques dels estaments que en tenen la custòdia i interpretació també tenen una lectura política. En tot cas, la Constitució és clara en anomenar que les llengües com la catalana són oficials en el seu territori i tothom té dret a emprar-les, i que és un deure de les institucions protegir-les. I açò no sempre es compleix.
I és que, en matèria de construcció «nacional» (territorial i lingüística), el model que semblava admès per a tothom, en realitat no ho estava. La redacció de la Constitució, en la seva època, va ser de gran complexitat i, com sol passar en aquests casos, quan hi intervenen actors amb tanta distància ideològica s’arriben a acords a través de cessions des de totes les bandes. La qüestió és que per a alguns la Constitució venia a representar el punt de partida per avançar en qüestions democràtiques, en canvi per a d’altres era un punt d’arribada, més enllà del qual era inimaginable transitar. I això és el que passa, i no és menor el sector que considera que el model autonòmic ha de tornar enrere o que el reconeixement lingüístic constitucional (que considera que tothom té el dret a emprar qualsevol de les llengües oficials d’un territori en qualsevol circumstància) va en contra de la construcció nacional (espanyola). No oblidem que, per molta suposada notícia que embruta la realitat, els únics que veuen minvat el dret a parlar la llengua oficial en el seu territori són els que parlen català, gallec o èuscar.
La veritat és que, per molt que s’esperi de la teatralització pròpia dels agents que hi intervenen (polítics i socials), no em deixa de sorprendre que hi hagi tanta reticència i odi per deixar parlar llengües oficials espanyoles (per molt que no siguin al territori físic on està ubicat el Congrés) a l’espai de representació pública de tota la ciutadania espanyola.
La notícia del català al Congrés ha coincidit amb altres notícies relacionades amb la llengua, com la de l’oficialitat del català a Europa. Com a mostra, un botó, m’agradaria acabar amb la citació d’un fragment d’una notícia apareguda a «El Mundo» sobre el reconeixement de la llengua catalana dins del programa europeu d’intercanvi universitari Erasmus, que explica moltes coses: «Se trata, en todo caso, de un reconocimiento con una gran carga simbólica, pues las sitúa [al català, gallec i èuscar] al mismo nivel que el español, el inglés, el francés o el alemán, una concesión que previsiblemente servirá a los independentistas para legitimar nuevas reclamaciones en relación a la lengua». Em sembla moltíssim significatiu perquè amaga un plantejament generalitzat: situar el català al mateix nivell que l’espanyol, l’anglès o el francès no és de justícia, és una concessió als independentistes. Aquesta és la realitat que amaga el refús al reconeixement de la igualtat lingüística.
