El Papa Francesc, mirant-se als nous cardenals (30 setembre), els deia amb convicció: «Sou cridats a ser com una orquestra simfònica, que representa la simfonia i la sinodalitat de l’Església. Orquestra que ha d’estar en harmonia amb la veu de Déu a favor d’aquest temps». Tot procés sinodal ha de viure amb sintonia amb el que deia el Beat Enric Angelelli: «Amb una orella al poble i amb l’altra a l’evangeli».
El Sínode que es celebra a Roma durant aquest mes d’octubre «representa la simfonia del poliedre, reuneix diversitat i permet conservar la seva originalitat i el millor de cada part en harmonia amb el tot» (EG 236). L’objectiu d’aquest procés sinodal és un camí de creixement de cap a la comunió i missió que Déu reclama viure a l’Església del tercer mil·lenni.
Una Església sinodal és una església que escolta i dialoga, que acull, saneja i perdona. El Sínode de bisbes de l’any 1985 va definir que la categoria de «comunió» (koinonia) és la clau per a interpretar tota l’eclesiologia del Concili Vaticà II.
Els professors de moral diuen: «El fer segueix el ser». Per un catòlic del segle XXI, la identitat o el ser de l’Església canvia radicalment de la d’un catòlic d’altra temps. Si l’Església és comunió, el ser comunió haurà de quedar expressat en el procés d’adoptar decisions. Formar part de l’Església és optar per la «comunió», pel diàleg, per l’escolta al poble i a l’evangeli.
La identitat sinodal de l’Església s’ha enfortit amb la convocatòria d’un nou Sínode de Bisbes que tracta precisament sobre la sinodalitat. La paraula «sínode» té el seu origen en les paraules gregues syn (junts) i hodós (camí) que convergeixen en la suggerent imatge d’unir-se per a caminar o de caminar junts.
Ja sabem que un dels successos més importants de la història de l’Església va ser el gir constantinià. L’Església va passar en pocs anys de ser perseguida per l’Imperi a ser tolerada i, finalment, assumida la seva identitat com a religió oficial. Les comunitats cristianes, abans petites fraternitats, es van convertir en comunitats massificades, i es van assumir aspectes de l’estructura de l’Imperi.
Per açò, en el segle XI l’Església necessitava una gran reforma moral. Va ser la reforma gregoriana duta a terme pel papa Gregori VII (1073-1085) que va tenir efectes durant tot el segon mil·lenni. Gregori VII va continuar la reforma fins a les darreres conseqüències. Les reformes no van tenir un efecte immediat, però van sacsejar consciències i van despertar la necessitat d’una reforma en tots els àmbits de l’Església. La reforma gregoriana es va consumar en el Concili ecumènic Letrà I, celebrat el 1123 a instàncies del Papa Calixt II.
Si bé els efectes d’aquesta reforma van ser considerats positius, al llarg del temps van contribuir a una eclesiologia piramidal. Intentant independitzar l’Església del poder temporal, es va enfortir el poder del papat. Uns membres van tenir un rol de govern, magisteri i celebració dels sagraments, i uns altres, els laics, un rol passiu.
La notÍcia de que el Papa Joan XXIII convocava un concili (Vaticà II) va ser rebuda amb gran sorpresa. Amb el Vaticà II l’Església iniciava un procés de reforma interna. No negava ser una societat composta pel Papa, els bisbes i qui els obeeixen, però el magisteri recollia elements d’una eclesiologia de comunió. Es començava a privilegiar la dimensió relacional.
L’Església ha estat cridada a ser sinodal des de l’inici. Aquesta afirmació la fonamenta el concili de Jerusalem (Fets,15). Ciprià, bisbe de Cartago expressava així el seu testimoni de vivència de la sinodalitat als seus preveres del segle III: «Des de l’inici del meu pontificat m’he proposat no fer res per iniciativa meva sense el consell i el consentiment de tot el nostre poble».
La sinodalitat que ens demana despertar i viure el Papa Francesc implica la participació de tots els membres de l’Església. Si a un sistema democràtic la majoria comanda, a un sistema sinodal les decisions es duen a terme a base de «caminar junts». La sinodalitat reconeix una opinió qualificada de la jerarquia amb un pes diferent i a vegades decisiu. És una profundització de la identitat de la mateixa església per a fer-la més fidel a ella mateixa (GS 22).
La sinodalitat ens obliga moralment al diàleg i a la consulta permanent. No fer-ho, seria negar que l’Esperit Sant és present en cada membre de la comunitat. Els qui formam part de l’Església, i la duem al cor, proposem-nos a fer diàleg i a escoltar-nos mútuament, sempre guiats per l’Esperit.
