Dues notícies de la setmana passada sobre el Consell insular em van ferir. Recordau allò dels indignats de fa uns anys? Idò, açò. Indignat amb la primera institució de l’Illa. He esperat alguns dies a veure quines eren les reaccions dels responsables d’abans i d’ara. Sobre el pobre 15 %, res de res, ningú no piula. Sobre els 8 milions no aprofitats per al nou parc eòlic des Milà, sí hi ha hagut opinions, que comentarem.
El més preocupant és que, un any més, el grau d’execució d’inversions sigui terriblement insuficient, no... clarament deficient. I que 32,4 milions jeguin als bancs. O que entre el previst i el compromès el 2022 hi hagi 8,9 milions de diferència, sense servei. No és l’única institució que incompleix les previsions, però el nivell és molt preocupant per les possibilitats que sostreu als menorquins a qui se suposa que serveix.
Quines poden ser les causes? Potser els errors en les previsions. Potser les dificultats en els tràmits de la pròpia burocràcia. Potser no trobar mercat interessat per executar les partides. Potser la gestió de la mateixa administració... Totes aquestes causes tenen com a culpable el mateix Consell. A més a més, els pressuposts es poden modificar tranquil·lament. Ningú no obligava a preveure les partides elegides. No és el primer ni el segon, ni el ... pressupost d’aquests anys amb compliment tan escàs. I no espavilam.
El pressupost d’una institució és l’expressió de com l’autoritat concreta en la vida dels ciutadans tantes rodes de premsa i tantes declaracions balderes. El 15 % indica quin és el compromís i la capacitat d’estar a l’altura de les necessitats dels menorquins. Ja vaig explicar que consider que hi ha dos indicadors irrefutables de l’eficàcia d’una institució: el percentatge de compliment del pressupost i els incompliments dels terminis legals de resposta als ciutadans.
Si any rere any, els recursos es queden en calaixos i bancs, millor no absorbir-los, sempre generen més rendiment social encara que sigui en mans no elegides. És molt trist haver de dir-ho. Tanta pretensió d’arribar a més equitat social mitjançant la redistribució de les rendes del país, però encallant-se en el 15 %. És la negació de l’acció pública. I açò que governaven partits que es defineixen com a d’esquerres.
A la plaça de la Biosfera sembla que açò es repeteix i es repeteix, sense autocrítica. Aïllats dins la seu, potser s’autoperdonen. Només d’inflació, quina és la pèrdua de valor que han provocat tants milions sense convertir en benestar i inversió? Si s’equivoquen en les previsions, en la viabilitat o en les fórmules de gestió, admetin-ho i deixin que altres els ajudin. Potser açò explica que una societat sociològicament de centre-esquerra ha atorgat el poder polític a la dreta.
Sobre els 8 milions que s’havien d’obtenir per al nou parc eòlic des Milà, no potser de cap manera que es perdin en un canvi de govern. Ni els sortints ni els entrants són un destorb per a objectius que han d’estar fixats i assignats a responsabilitats concretes d’alguns dels tants treballadors públics, que per açò cobren bones pagues. No hi ha caps de departament? Caps de secció? Què és aquesta manera de funcionar, que ningú no sigui responsable de projectes així?
Trist, ni arguments, ni autocrítica, ni constricció, ni proposta recta de correcció. Estaria bé que, per uns anys, el centre d’atenció ja no fos cap tipus de nova declaració per a l’exterior, i que el nostre estimat Consell, pel que vam lluitar tant, fos capaç de posar-se a l’altura de la nostra terra amb una feina gegantina de reiniciar-se: Menorca, patrimoni i reserva d’eficàcia pública. I així potser també s’obtindria eficiència en tant com costa el funcionament.
Fan falta tones de perspectiva de carrer estant, la plaça de Biosfera s’hauria d’omplir de les mirades dels menorquins que cada dia i cada any batallen amb escassetats i que no es poden permetre aquests luxes de deixar inactius milions i milions o de desaprofitar-ne 8 per manca de rigor.
Per què no organitzen reunions o jornades, de polítics i treballadors, per analitzar-ho i establir fórmules i mètodes per corregir-se? Seria més profitós que moltes sessions plenàries de politiqueria electoralista.
El nostre Consell, la nostra autoritat màxima, s’ha de guanyar el respecte, i aquest no és el camí, a l’inrevés, és regalar els titulars i la raó a qui diu que és prescindible.
Podem evitar la meva intensitat d’avui, però si els temes eren indignants, encara ho empitjoren les indiferències (de privilegiats benestants) que porten a normalitzar disbarats que tenen preus molt alts per al comú de les persones.
