- Hola, perdoni, no trobava ses sabates. Amb qui rall per favor? No serà vostè de Vodafone?
- No, no, i ara!, no em mancaria res pas pus, que diuen al Rosselló. Vostè és el Josep Portella?
- Sí, som jo, per servir-la. I vostè, no em sona la seva veu d’alta muntanya.
- No, segur que no. Soc l’Elisenda Vallverdú, natural de Vic. Li telèfon perquè soc una lectora seva i crec que sabrà entendre el meu cas i em sabrà aconsellar. Havia pensat amb en Gomila o n’Huguet, però els trobo massa de terra seca. Vostè és sensible.
- Vostè dirà. Però em cregui que estic ben en blanc.
- Ho comprenc, però si li dic que soc l’autèntica castanyera, ja podrà agafar el fil.
- La castanyera de sa rondalla? Jo creia que era un personatge inventat, ses darreres que fos de carn i os. Digui, digui, ja ha despert es meu interès i inquietud i algunes paraules més amb el prefix in davant, com bon prefix que és.
- Res nano, que, com cada any, he vingut a Menorca amb les castanyes autèntiques de l’Empordà i no em menjo un roscu. Em planto el matí sota la volta del passatge Sitges, a Maó, i, escolta noi, no es para ningú. Només passen turistes i turistes, que es deuen creure que soc una escultura humana de la Rambla de les flors, i res, no he venut ni una granera en una setmana. Sort que algú deixa caure cinquanta cèntims de tant en tant. A més, ara m’arribarà el maleït halouei dels nassos i ja ningú farà cas del meu negoci.
- No, si ja em faig a la idea, bona dona. Amb la calor que fa, qui compra una embosta de castanyes torrades?
- Això dic jo, amb el canvi climàtic tot petarà. Per això mateix he cavil·lat per esbrinar com podria escapolir-me d’aquesta calamitosa conjuntura econòmica. I he tingut una idea, a veure vostè què troba. Es tracta d’abandonar la típica castanya torrada i passar-me al granissat de castanya i al gelat de castanya. Però, perquè la cosa tengui èxit necessito un conte nou que promocioni aquests productes. Havia pensat amb el Pau Faner, que d’imaginació no n’hi manca, però ara està amb la promoció de la dama de Constantinoble, també he pensat amb el Ponç Pons, però necessito una cosa ràpida.
- Bé, mai no m’esperava que la mateixa castanyera em demanàs canviar el conte de la castanyera. És com un sacrilegi literari. Comprengui que estigui atabalat. Però la idea del gelat i el refresc m’agrada, es tracta d’adaptar-nos al temps, ja ha vist vostè en Simón i els molins de Milà. És més, si em permet, li suggeresc afegir el licor de castanya, a més, el producte ja porta el nom licor La Castanya. M’imagin les promocions: «El gelat de castanya te dona molta canya» (rodolíii); pel granissat, «Castanya granissada és un do de fada» (rodoliiií), o pel licor: «A la mar i a la muntanya, licor La Castanya» (rodoliiií), o també «Si pateixes per Espanya, plega una bona Castanya» (rodoliií). La qüestió és entrar amb bon peu. Segons els manuals dels venedors de tota casta, primer hem de crear la necessitat i després el producte que satisfà la necessitat, que només tindrà vostè. Ara és època de refredats, la gent ja no sap què prendre. Si feim una bona campanya que el xarop de mel i castanya ens protegeix del virus, ens cansarem de vendre pots d’elixir: «Contra el refredat i la migranya, pren xarop de castanya» (rodoliií).
- Veig que no m’he equivocat amb tu, maco.
- Bé, ara tenim la idea. He de reconstruir el seu conte perquè els fillets i els adults descobreixin les virtuts d’aquest fruit de la família de les fagàcies. Esperi, una altra idea: podem fer córrer que, en temps pretèrits, els pagans regalaven castanyes a l’estimada perquè tenia propietats afroasiàtiques, que deia un: «Ungüent de castanyes, te lleva ses lleganyes» (rodoliiií).
- Ja que em reconstrueixes, em podries fer un xic més eixerida, no fa falta que em facis com la Pataki, però arranjar-me un poc sí, ja estic cansada d’anar d’aquesta pinta segles i segles. És que no em menjo un roscu, noi.
- Cap problema. Voldrà cap soci en aquesta nova empresa? Ja m’imagin la food trucks plena d’euros.
- Ja en parlarem, per ara només són idees. Si va bé, després et demanaré que em donis una mà amb l’àvia Corema.
- Amb s’àvia Corema? No em digui que...
- Sí, efectivament. Em faig un monyo, una berruga de plàstic, roba negre i un coixí pel gep, i tenc dos mesos més de feina. O et creies que amb el paper de castanyera puc sobreviure, pensa que només és un mes, i tot en negre, sense seguretat social ni res. Quan ve la primavera faig d’àvia de la caputxeta vermella malalta dins el llit, estic cansada que em mengi el llop. Ara, si li he de confessar el paper del que n’estic més tipa és el de bruixa avorrida de les tres bessones. Estic amb les castanyes plenes de les tres bessones, clar, com que no creixen, com que sempre són petites, tenen carta blanca per ser entremaliades. Entremaliades? Tres psicòpates són. Durant la temporada de les tres bessones, la meva existència és angoixant. Crec que hauria de començar a pensar com reconstruir tots aquests contes.
- Així ho faré, que crec que avui ha començat una bella amistat.
