Oh, Déu, tan respectat dels meus pares, t’escric perquè, un cop he mirat entorn meu i sé que res no puc esperar, he pensat que potser només tu hi podries fer alguna cosa, perquè ets el Déu a qui invoquen els jueus, a qui preguen els cristians i el mateix a qui advoquem els musulmans, encara que tots ho fem amb noms diversos.
Vaig néixer a Gaza fa només 15 anys, deu mesos més tard que Hamàs prengués el control d’aquesta terra després de xocs violents amb les forces lleials a l’Autoritat Palestina que liderava Fatah. Però la meva història —com la de tants i tants palestins— ve de més lluny, perquè el meu pare va néixer l’any 1968, poc després de la Guerra dels Sis Dies, quan Israel ocupà Gaza, Cisjordània i l’Est de Jerusalem, marcant així el començament de l’ocupació israeliana de la nostra terra. Aleshores havien passat vint anys des que el meu avi patern es va veure forçat a abandonar la ciutat palestina on va néixer quan Israel es declarà independent i va prometre lluitar contra aquell nou estat que, per a nosaltres, els palestins, implicava l’inici del que coneixem com la Nakba, és a dir la catàstrofe.
D’aquest avi no et puc explicar gaire cosa, tret que va ser el primer a covar un odi cerval després de sentir-se expulsat i oblidat de tothom, encara que va servir-li ben poc aquella ira, perquè morí en un dels atacs a Jerusalem el juny de 1967 deixant la mare embarassada.
Més de prop he seguit, en canvi, la vida del pare, que, ja de fillet, compassà la seva residència a Gaza amb la misèria i un odi irreductible a l’ocupant, que el van empènyer a ser un més en aquelles intifades que, des del 1978, es van anar reiterant fins als primers anys d’aquest segle.
Il·lús, el pare va sentir un cert alleujament quan, el 1993, es van signar els Acords d’Oslo i, uns anys més tard, el 2005, els israelians van abandonar Gaza. Em diu que plorà en veure com, davant seu, els colons evacuaven els assentaments, les forces militars d’Israel es retiraven i el nostre petit territori quedava a les mans de l’OLP.
És cert que gairebé no ens hi podríem moure, dins aquella estreta franja, perquè dos milions d’habitants difícilment poden viure dignament en tres-cents seixanta quilòmetres quadrats, però si més no era nostra, la terra. I serien palestins els seus governants.
Novament vam ser il·lusos, oh Déu dels uns i dels altres, perquè, no sé molt bé per què, però cada cop que les coses sembla que milloren al nostre país, de seguida algú les descompon i ens sumeix altre cop en el marasme, l’horror i la barbàrie. Per tant, en el dolor i la misèria, quan no ens empeny directament a la mort. I ho dic perquè, l’any abans de jo néixer, en unes eleccions que volien ser democràtiques, va aparèixer a casa nostra un nou subjecte polític, Hamàs, tràgica figura del nostre existir, que, al juny de 2007, va prendre el control del territori amb violència, després d’enfrontar-se amb les forces lleials a l’Autoritat Palestina. I amb el teu nom sempre als llavis, va decidir que tots havíem de sotmetre’ns a la teva llei... tal com ells la interpretaven. Cridaven i criden encara Al·lahu-àkbar amb una familiaritat que espanta, i sempre en nom teu, s’han fet amos de Gaza.
Amb ells, la proposta de les Nacions Unides per construir dos estats que puguin conviure pacíficament quedà liquidada per sempre, perquè en l’univers ideològic de Hamàs només hi cap el desig d’esborrar Israel de la faç de la terra per instaurar en el mapa un únic Estat palestí. I com era d’esperar, la resposta jueva a Hamàs, que va ser immediata, comportà un bloqueig absolut de la Franja de Gaza, que destrossà l’economia i va obligar-nos a viure en unes condicions que atempten contra la nostra dignitat.
Amb el govern de Hamàs, els palestins hem sabut que qualsevol esperança de futur s’esdevé una quimera, perquè ells, en nom teu, oh Déu bondadós, ens han reprimit i esborrat tot intent democràtic, i després d’ocupar els ressorts del poder, han imposat un control absolut de la vida política i també la quotidiana al nostre petit territori, amb una estructura militar que, amb el suport d’estats autocràtics propers, no té cap altre objectiu que destruir Israel, sense que li importi un borrall el que ens pugui passar a nosaltres.
Considerat Hamàs pel món occidental com un grup terrorista, aquest concepte s’ha estès injustament a la gent que habitem en aquest territori, com si en fóssim un apèndix, quan Hamàs ens té subjugats i ens aplica la sharia, sempre, oh Déu, en el teu nom.
Encara no fa un mes ens arribà la notícia d’un possible apropament entre Israel i l’Aràbia Saudita, i vam escoltar com Netanyahu afirmava que aquest acord de pau contribuiria a posar fi al conflicte entre àrabs i jueus, aquest que el meu avi, el meu pare i jo hem viscut de manera cruent i continuada. Imagina’t, oh Déu, com ens va alegrar aquesta notícia amb la qual s’afirmava que l’acord també serviria perquè altres estats del món àrab normalitzessin les seves relacions amb Israel, millorant així les perspectives de pau entre els israelians i els palestins de Gaza i Cisjordània. He de dir que ens costava de creure-ho, però ho volíem creure, aferrant-nos a una esperança que sempre ha esdevingut irreal.
Però era massa preciosa la història perquè s’acabés afirmant. Ho hem vist, oh bon Déu, el passat 7 d’octubre, quan, agafant distret el govern d’Israel, homes de Hamàs van entrar al seu territori a mata-degolla sacrificant més de mil quatre-cents israelians de la manera més horrible, i segrestant dos centenars d’innocents per fer-los servir d’escuts humans. Digue’m, tu, oh bon Déu, què pretenia Hamàs matant els nadons, degollant els pagesos i occint aquells joves que assistien a un festival. Destruir l’estat d’Israel? Alliberar-nos de la seva opressió ominosa?
No, no ho crec, perquè els fanàtics botxins de Hamàs no són estúpids i l’únic que ells pretenien és que succeís el que ara està succeint: que nosaltres siguem massacrats, víctimes d’una revenja bíblica que Israel ha començat, i que no deixarà pedra sobre pedra al territori de Gaza. Però a ells —i en dir ells penso en els dirigents de Hamàs i també d’Israel— els llenega el nostre dolor, com ben poc els importa també als països d’Occident, com hem comprovat en escoltar les primeres declaracions (les sinceres) de Biden i Von der Leyen, que van condemnar els horrors de Hamàs però no s’atreviren a dir que la resposta d’Israel no podia emparar-se tan sols en la venjança, afegint morts i més morts a una acció injustificable.
Aquests dies, oh Déu, hem emprès la ruta cap al sud, tal com ens ha indicat Israel abans de sollar amb les botes d’un exèrcit, el més poderós, les nostres terres. Alguns, però, han decidit no moure’s d’on són, perquè saben que la vida no els pot oferir un consol superior a la mort. Però jo sí que he partit cap al sud, encara que ho faig sense esperança. Estimo massa la vida per retre’m en silenci a l’acció del botxí. Tanmateix soc conscient del que m’espera, avançant sense llum, sense aliments, sense aigua i, pràcticament, sense res. Tindré la sort de creuar la barrera que separa Rafáh d’Egipte? I si ho faig, què m’hi trobaré? Qui m’acollirà? Perquè digue’m, on Déu de jueus i cristians, digue’m, oh Déu que et vas manifestar a Mahoma, el profeta: què serà de mi un cop hauré traspassat l’última frontera? M’hi estaràs esperant?
