Ho hem de reconèixer. Ens ha tocat viure en un moment i en un lloc privilegiat. Tenim problemes, res més faltaria, però la major part de les vegades són insignificants si els comparem amb els que tenen a altres llocs del món o els que tenien en altres etapes històriques.
Cadascú té lo seu, evidentment, però fa ganes de riure (o més bé de plorar) quan realment analitzem els problemes i les mancances que la nostra societat pateix. Deixant de banda els drames personals, que hi ha i de grans, la realitat és que vivim molt bé. Massa bé, podrien dir els habitants d’aquells pobles que ho passen molt malament, alguns cops precisament per culpa que noltros ho estem passant molt bé.
Amb els amics, a vegades quan algú relata algunes de les seves preocupacions deim de broma que no hi ha per tant, que són «problemes de rics». Evidentment, no és que siguin problemes banals, ni que seguem rics, ni molt manco, però tot depèn amb qui ens comparem.
I és que, a vegades ens preocupem per coses, que quan encens la televisió i veus que passa al món et fa empegueir. De totes maneres són preocupacions reals, i que afecten el dia a dia. Com si val la pena canviar la hipoteca per un tipus d’interès fix, en lloc de variable, mentre a Gaza el problema és que una de cada quatre cases ja ha estat enfonsada pels bombardejos. Ens queixem de la llista d’espera per anar al metge, mentre a molts de llocs no tenen ni hospital o que els menús dels restaurants s’han encarit molt, quan milions de persones no tenen ni per comprar pa.
Tot açò demostra que tot és relatiu, el que no impedeix que li donem importància als nostres problemes, i exigim solucions. Però cal ser un poc més empàtics, i ser conscients que a vegades el nostre benestar és fruit del malestar d’altres. I pensar que hi ha la possibilitat que la torna algun dia pugui canviar, i sigui la nostra societat que ara viu amb tots aquests privilegis, la que pugui passar-ho malament. D’exemples n’hi ha molts, si no que els hi demanin als ucraïnesos com vivien fa uns anys.
