Ring... ring...
- Sí, bon dia.
- És vostè en Portella? Bon dia. Miri, primer de tot m’he de presentar, som na Coloma, des carrer de ses Andrones. No em coneix, jo tampoc el conec a vostè, jo era molt amiga de sa seva tia, na Juanita, que bona modista que era! Tenia un canet que li deien en Uisqui. Hi vaig anar uns anys, que m’ensenyés, però ara ja ho tenc deixat. Amb sa vista que tenc, ja no puc enfilar una agulla. Ho és trist, tornar vell! Em perdonarà, però som molt xerradora. Mon pare era pescador, s’avi era pescador, i en Bartomeu, es besavi, era pescador. Ja no vaig més enrere perquè no sé on arribaríem. Un dia li he de demanar a Marc, de s’arxiu. I jo venia peix a sa plaça. Sempre hem viscut entre es carrer de ses Roques i es carrer de ses Andrones. Bé, dimarts passat em van encendre ses sangs. Jo li explicaré, jove. Na Marianna, sa vesina, em va dir: açò ho has de dir a en Portella, que ralla per sa ràdio i escriu llibres de folklore. Quin Portella? Vaig demanar jo. Sí -em va dir- un fill d’en Demetrio, que corria peu. Sa mare és n’Antònia, que encara deu ser viva. Ja deu tenir a prop des noranta, era de s’edat nostra, una neboda de na Juanita, sa modista. Ah!. Li vaig dir jo. I aquest, què sap?, perquè li he de contar jo que em va passar, no n’ha de florir res. Jo el que vull es posar una denúncia davant sa policia. Idò, ralla amb ell -em va contestar-, que de vegades val més una carta en es diari que una denúncia. I aquí em té, disposada a explicar-li què em va passar per veure si vostè pot fer res, una carta en es diari o el que trobi millor.
- I jo disposat a escoltar-la. Segur que no fa falta que li digui que pot continuar.
- Idò bé, no era molt tard, però ara, amb açò de s’hora nova, que mai no sé si és nova o vella, a les sis ja és fosc, que em vaig resoldre anar a veure na Parxèdies. Amb ella veim una estona Caso cerrado, i reim molt. Jo crec que tot és una comèdia. Ells fan veure que són casos de ver, però no pot ser. No sé si vostè l’ha vist mai. Si no l’ha vist i vol sebre com va el món de malament, el pot veure. N’hi ha qualcuna que toca el Credo! És que avui en dia per sa tele no fan res bo, tot són desastres i guerres, que si en Putin aquest, que si Israel, que si el rei vell. Sembla que no volen que sortiguem as carrer. Bé, al que anàvem, que es farà tard i tenc sa paella as foc. Vaig sortir cap a ca na Parxèdies, que viu al carrer de Sant Cristòfol. Mesquina, fa un any que va perdre s’homo i ara es consola amb Caso cerrado. En Cisco meu fa trenta anys que se’n va anar, ell em donava conversa, però ara tot es dia pens quina l’he de fer. Res, jove, que anava cap a Sant Cristòfol, fosca negre, ni una ànima pes carrer, silenci, només se sentien ses campanes de la caterdal que tocaven a mort, i, sas!, en es cap de cantó me surten tres fantasmes i una canavera amb una falç francesa. Es cor se’m va aturar. Vaig quedar blanca com sa paret, més blanca que es llençols des fantasmes. Per la paga, s’Ajuntament mos té sense llum, que sembla que no li paguem ses contribucions. Jo no votaré mai més. Vam, per a què? Si no són capaços de baratar es llum d’un pobre fanal. No sé que em va contar na Marianna que ara haurem de treure es fems un dia de cada casta. Bé, em va dir que començaran a provar-ho per Maó, o sigui que no crec que arribi a Ciutadella. Què hi és encara, jove? Bono, jo li dic jove i si ets es major de n’Antònia ja deu ser a prop des setanta. Bé, per acabar, que es regiró va ser tan gros que em vaig estamordir. Es fantasmes em van ajudar a seure a un portal i després em van acompanyar a ca na Parxèdies. No, si es fantasmes es van portar molt bé, però es susto no me’l lleva ningú. Amb dos glopets d’aigo del Carme vaig revenir. Ella, na Parxèdies, em va dir que ets al·lots no ho feien amb cap maldat, que només celebraven jalouei. Es veu, bé, vostè ja ho deu saber, que a Amèrica fan sa festa de jalouei quan noltros celebram es dia des morts i tots sants. Segons em va dir, a Amèrica, per fer festa, van de peluda per fer-se por. Ja em dirà quina gràcia, si tots surten a fer-se por no deuen fer por a ningú, perquè tots saben que els faran por. A jo sí, a jo me’n van fer, però perquè no m’esperava que tres fantasmes i un mort m’escridassassin. A veure, qui surt de casa pensant que es trobarà tres fantasmes i un mort? Si ells s’entretenen així, a Amèrica, jo no n’he de fer res, però que ho facin aquí, açò sí que no. On s’ha vist mai! D’on som noltros, de Ciutadella o d’Amèrica? Si seguim així, prest no sabrem d’on som. És com aquests de Vox, que diuen que perdrem es menorquí, però ells xerren i escriuen en castellà.
- Però, vostè ja ho sap. Si veu Caso cerrado, ja sap com són a Amèrica.
- No ho sé ni ho vull saber. Quan jo era petita, aquests dies eren de silenci i de pau, i de recordar els familiars i amics que ens havien deixat. Els recordàvem amb respecte. També era dia de treure sa roba nova d’hivern. Molta gent, aquells que podien, estrenaven. A jo m’agradava molt, passejar mudada per davall ses Voltes fins dalt es passeig, miràvem mostradors i cap a casa. Açò era sa festa. Ensoldemà, amb mon pare i ma mare anàvem as cementeri. I després de dinar, un plat de bunyols amb mel o arrop. Aquesta era sa nostra festa de difunts i tots sants. Vostè, si estudia es folklore ja ho deu saber. Com poden recordar es seus morts aquests jovenots que armen sarau disfressats que fan por? A més, ja em dirà quina mania de voler copiar tot allò que fan ets americans, que no ho saben que nos van prendre Cuba? Com diu aquell refrany: cada ú que tengui lo que es seu, va dir un porc quan el sanaven. Que li agradaria vostè que ets americans nos copiessin Sant Joan? S’imagina que facin un caragol a sa quinta avenida? Es ver que no!
- I què vol que faci jo, senyora Coloma?
- Vull que faci una carta en es diari en contra des jalouei. Ja està bé, sa broma!
- Puc fer sa carta, però ets ajuntaments no prohibiran una cosa que fan ells.
- Idò, almanco una carta per demanar a s’Ajuntament que posi una bombeta bona a sa farola.
- Açò sí que ho puc fer, però no sé si em faran cas perquè diuen que tenen molts milions de dèficit. Que passi bon dia, i vagi a sa cuina que si ha deixat sa paella damunt es foc se li cremarà es dinar.
- I ara! Que va! No tenc cap paella damunt es foc. Açò és un ditxu menorquí molt antic. També es perden, sap. Un dia li telefonaré per explicar-li es ditxus que es perden. M’ha semblat vostè molt simpàtic, almanco m’ha deixat rallar.
